Parlem de populisme. Des de l’aparició de Podemos, o abans i tot, amb la irrupció del moviment popular dels coneguts com indignats, que el ‘fantasma’ del populisme sacseja les democràcies d’Occident, com si hagués arribat un perill majúscul que hagués de capgirar uns règims abans sòlids i virtuosos. El populisme com a apel·lació contínua a la gent, al poble i a les seves necessitats més primàries –feina, benestar, seguretat–, en principi no té perquè ser res dolent: els líders polítics necessiten adreçar-se a una massa abstracta de votants, i busquen un mínim comú denominador de desencís i fatiga.
Ara mateix sembla que tothom acusa tothom de populista, sobretot després de la victòria de Trump, a qui, tampoc no s’ha d’oblidar, no han votat la majoria –un home, un vot– dels nord-americans. Una minoria de 0,2% de votants separa els uns i els altres, tan sols. La derrota de Clinton es basa més a no haver sabut fer el mateix que Obama (a qui m’atreveixo a qualificar de populista de l’esperança) que no en una poderosa mobilització de les forces reaccionàries, que no s’ha produït.
Pels populistes a la bruta, les coses, en política, són molt clares: hi ha una massa virtuosa i alienada, empobrida i apartada, i una classe que oprimeix, roba, enganya i manipula. El populista ofereix remeis fàcils a problemes complicats o directament irresolubles; és el curandero de la política (la política clàssica és com la medicina, que no cura, encara, els càncers…). Potser el problema ve d’aquí: de fer creure a la gent que la política tot ho pot; llavors s’espera el que no acaba de donar mai, i creix el ferment de frustració que el populisme sap aprofitar. Per un populista de dretes, el problema per ‘extirpar’ seran els diferents, les minories racials o socials; pel populisme d’esquerres, l’obstacle seran les elits econòmiques: els rics i poderosos i l’aparell que han creat per perpetuar-se i convèncer de la manca d’alternatives. Amb independència de la simplificació, massa sovint els fets els donen la raó –corrupció política, abusos bancaris, màfies, etc.–: d’aquí que les tesis dels populistes trobin el terreny abonat. Si el PP no és més populista és perquè acabaria tirant pedres a la pròpia teulada. ¿Com és possible no ser populista amb els casos Gürtel i Bankia damunt de la taula?
Si un moviment polític té força mobilitzadora a Europa, aquest és l’independentisme català. ¿Hi ha cap problema a qualificar-lo de populista? El populisme pot tenir sentit si encerta a veure l’arrel del problema: Catalunya és un poble amb un gran gruix de gent que sent que una minoria política, emparada dels poders de l’estat, els impedeix no només decidir en referèndum sinó també negociar qualsevol altra sortida. ¿No tenim el mateix joc aquí, entre minories derivades de l’abús de poder i les majories sense altra força que el vot i el descontentament? L’independentisme català se salva perquè fa més èmfasi en allò que vol que no a assenyalar els culpables que impedeixen aconseguir-ho (encara que d’aquí se’n pot derivar també la seva manca de recorregut). L’independentisme, a Catalunya, s’haurà de fer més populista si vol triomfar, arrabassant els vots d’aquelles forces polítiques que fan bandera del tòpic populisme ‘anticapitalista’. ¿Però no és més populista l’espanyolisme, que apel·la a una majoria d’espanyols –dipositaris de la sobirania– enfrontada a una minoria de catalans, qualificats de garrepes i tancats de mollera? Trobem la mateixa lògica boja per tot…
Ara mateix, populista és una etiqueta estúpida i més aviat buida, una més d’aquelles paraules que en arribar a la sopa política es desvirtuen i no signifiquen gairebé res. S’ha de ponderar i distingir, i anar cas per cas, i no deixar-se entabanar més per la propaganda.