Per què el populisme ha deixat de ser una llufa
Rebo una notificació d'última hora al mòbil que diu que Junts ha dit que no al PSOE i sento una mena de pessigolles revolucionàries. De seguida repasso les notícies i els diaris m'ofereixen, naturalment, el discurs moderat, racional, per a ciutadans compromesos amb un sistema que funciona, que denuncia la manca de responsabilitat d'uns i altres perquè "la política hi és per millorar la vida de la gent". No sento les mateixes pessigolles. Anant a l'anàlisi estratègica (la de David Miró em sembla il·luminadora i impecable, com d'habitud), em trobo un marc mental de suma zero, la guerra de desgast entre dos relats que només serveix per convèncer els convençuts de cada banda. Però si parlo del diferencial de pessigolles és perquè, encara que sé que hi ha dues versions incompatibles perfectament explicables pels interessos d'uns i altres, una està surfejant la direcció del temps millor que l'altra.
La gent cada cop se sent menys cridada a votar amb la pinça al nas per salvar un sistema que suposadament funciona, i ja ningú té por d'anar contra l'establishment votant discursos populistes. De fet, l'etiqueta "populista" ha mutat, i qualsevol que estigui escoltant la conversa del Partit Demòcrata americà després de la desfeta de Kamala Harris trobarà que "populista" ha deixat de ser una llufa que es penja a l'enemic; ara tots els joves progressistes dels EUA es reivindiquen orgullosament com a "populistes d'esquerres". L'explicació és molt senzilla: sigui de dretes o d'esquerres, "populista" designa els polítics que defensen les polítiques populars entre les masses. En contraposició, la política institucionalista clàssica diu que els polítics han de fer un cert contrapès, conduir la societat cap a posicions que potser no agraden d'entrada, però que, informades per la racionalitat superior dels experts, a llarg termini seran les millors per a l'interès general.
El problema és que l'evolució dels fets ha demostrat que moltes mesures impopulars ho eren per les raons adequades, i que algunes "racionalitats" eren una defensa encoberta dels interessos del poder econòmic. Acostumem a avorrir el populisme per qüestions culturals com ara el racisme i el masclisme, i amb raó, perquè aquí és estrictament cert que el dirigisme de la política ha fet progressar la societat més de pressa del que hauria anat per ella mateixa. Però, en temes d'economia, si alguna cosa han demostrat els últims vint anys és que el sentit comú de la majoria tenia raó i els que figura que vetllaven per nosaltres ens estaven aixecant la camisa. Mentre que els polítics de centreesquerra i centredreta han defensat durant dècades la desindustrialització, la turistificació, la immigració low cost, la impossibilitat de regular mercats com l'immobiliari, la inconveniència d'apujar massa el salari mínim, etcètera, totes les enquestes demostraven que la immensa majoria de la gent no estava d'acord amb aquests canvis i que simplement votava amb pilot automàtic sense adonar-se que uns i altres promovien el mateix model econòmic absurd. Des de la crisi del 2008 i la decadència posterior, l'institucionalisme ha quedat retratat i avui el ridícul és ridiculitzar certes demandes pel sol fet que siguin populistes.
El fracàs recalcitrant de les opcions de centre i d'esquerra per domesticar el poder econòmic en els anys de la postcrisi ha donat ales als populismes de dretes que ara entren a les institucions. D'opcions com Barack Obama o Ada Colau, la gent n'esperava alternatives valentes, i s'han trobat una acomodació decebedora. I resulta que un populista de dretes com Donald Trump ha demostrat que el proteccionisme i la reindustrialització que les masses fa segles que demanen es pot imposar des dels Parlaments. Naturalment, com sabem pel seu primer mandat, en què va retallar impostos als rics i va ser caòtic i mentider, Trump no té un programa populista coherent, sinó una barreja contradictòria per mirar de satisfer els donants milionaris i els treballadors rasos alhora, que no pot ser i a més a més és impossible. Igual que el primer mandat va ser decebedor, les connivències amb un Elon Musk ultrallibertari ens permeten pronosticar que, si no es desfan les contradiccions, tot tornarà a ser una enganyifa. Però, quan el primer Trump va quedar en no res, els votants el van fer fora sense contemplacions. Ridiculitzem les masses americanes i posem el focus en la demagògia de Trump, però potser només hi ha una majoria demanant, molt raonablement, alternatives a les polítiques que els han perjudicat.
El cas de Junts és un mirall perfecte a escala reduïda. D'una banda, el partit detecta els vents antiestablishment que bufen també a Catalunya i s'està atrevint a tibar les costures del sistema amb una pirotècnia que no hauria signat mai l'antiga Convergència. De l'altra, també vol ser el partit del poder econòmic i continua insistint en polítiques neoliberals impopulars que disfressa de racionalitat, com ara acabar amb l'impost a les energètiques o no fer res amb el mercat de l'habitatge. Però, si alguna cosa veiem de com està votant el món, és que el futur pertany a les polítiques econòmiques que han estat titllades durant dècades de populistes. Contra un cert institucionalisme desfasat, la gent fa anys que s'adona que tant l'esquerra com la dreta prometen una cosa i la contrària, i que, simplement, votar contra el sistema és un correctiu racional després de dècades absurdes. Existeix una raó populista.
