El populisme té denominació d’origen
A desgrat que el poder judicial espanyol estigui fortament contaminat per ideologies retrògrades –la tardofeixista, una part, però també per la tardoprogressista, una altra part minoritària–, les sentències acostumen a seguir criteris professionals i lògics. Tot malgrat els hàndicaps que han de patir els jutges, que es queixen que els polítics no fan la seva feina –tenen raó, només cal veure on es troba la renovació del Consell General del Poder Judicial–. Sovint es demana als jutges sentències sobre lleis inexistents o, simplement, mal fetes. Aquest és el cas de la pandèmia.
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya respecte al toc de queda ha estat clara i, al meu entendre, emet missatges interessants. El primer és que es pretén utilitzar una llei per a allò que no toca. Les trobades prohibides són matèria d’ordre públic. És a dir, si hi ha concentracions no autoritzades cal enviar les forces de seguretat a dissoldre-les. I si es vol atacar la pandèmia de forma especial cal fer una llei –com ha fet el president Macron a França– que limiti les llibertats de manera enraonada –certificat de vacunació per accedir a determinats llocs, obligatorietat de vacunació per a determinats col·lectius, etc.–. El segon missatge és que ja està bé d’utilitzar la justícia, o altres actors, per evitar prendre decisions desagradables. Dos missatges que conflueixen en un: governants, facin el favor d’abandonar el populisme i diguin-li a la població que, quan és necessari, s’han d’aplicar mesures desagradables.
No crec que la població catalana sigui conscient que portem molts decennis governats pel populisme. Més ben dit: no som conscients que participem d’un sistema tot ell populista, del qual som còmplices perquè no estem disposats a escoltar la veritat. No em veig amb cor d’afirmar que la Segona República ho fos, de populista –encara que tendeixo a pensar que, donades les característiques del país, els populismes, cadascun del seu bàndol, estigueren a l’ordre del dia–. Sí que estic convençut que la Transició s’ha desenvolupat sobre un populisme evident –començant per la Corona–. La bonança econòmica general va durar fins al 2007. Els diners, fins llavors, havien circulat a cor què vols –injecció monumental de recursos provinents de la Unió Europea (UE), especulació urbanística, exportacions noves i massives als socis europeus, etc.–. Ajuntaments i partits van sucar del que vessava. I la població va ser socialment dopada, tractada com un nen malcriat: Seguretat Social per sobre de les possibilitats del país, pavellons esportius a totes les poblacions, conservatoris als pobles més inversemblants, escoles insostenibles a molts indrets –en lloc d’un bon sistema de transport escolar–, etc. Una llista interminable que, juntament amb la pertinença a un club amb membres certament avançats (la UE), ens ha fet creure que som el que no som. Ni per recursos econòmics ni per esforços esmerçats. Però tot això cap dels nostres governants està disposat a posar-ho sobre la taula. No ho volen explicar i nosaltres no volem sentir-ho.
Ara mateix tenim diversos casos d’actitud populista avançada. Desviar l’atenció en el tema del cost de l’electricitat –ningú explica que les finances públiques no poden prescindir dels enormes impostos que es recapten a cada rebut, ningú explica que es va renunciar a l’energia nuclear alegrement, ningú explica que la transició energètica és cara i significarà sacrificis...–. O permetre anul·lar peatges de les autopistes sense explicar que s’hauran de reimplantar, com succeeix a tota la UE, ja que aquest és el compromís perquè ens arribin els Next Generation. O permetre festes majors per no quedar malament. Les accions són tan contínues que ens hem insensibilitzat al populisme.
No val acusar Vox de populista, millor titllar-los de postfeixistes –que és el que són–. Ni tampoc acusar els de Podem o els comuns de demagogs i populistes, millor titllar-los de postcomunistes –que és el que són–. Perquè de populistes ho són tots els partits espanyols, incloent-hi els catalans, evidentment –la carrera catalana per veure qui la diu més grossa per oferir-se a acollir refugiats afganesos és frívola i vergonyosa; tots sabem que cap institució catalana té competències en aquest àmbit (ni les desitja!).
Els populismes llatinoamericans no són altra cosa que la caricatura grotesca del populisme hispà, amb el qual, lamentablement, els nostres ancestres van inseminar aquelles societats. El populisme català potser no és pata negra, com diuen a Extremadura –terra de conquistadores–. Però és de recebo. I, pel que fa a aquest afer, és el mateix.
