Pòquer de reines
Tot i que vivim sota l’amenaça constant dels creuristes, que una disputa entre el ministre Cristóbal Montoro –el senyor Burns de Moncloa– i Catalina Cladera –la consellera més elegant del gabinet de Francina, amb permís de Fanny Tur– podria deixar els funcionaris de carrera fora els complements que els pertoquen i que per mor d’un oblit de no res als pressupostos de l’Estat no ens han donat el 75% del descompte aeri com a Canàries, ningú ha piulat perquè la nostra vida ha quedat en suspens per culpa d’una brega familiar al passadís de l’altar major de la Seu de Ciutat de Mallorca (dit així a l’antiga car una institució medieval reclama una toponímia de la mateixa època).
Des del temps de Falcon Crest ningú no havia analitzat tant unes imatges com les d’aquesta famosa #Catfight entre la reina emèrita i la reina regent. Com en les millors #SoapOperas americanes, dues dones s’enfrontaven pel control i això és el manà que ha eclipsat que la casa reial, en temps de pressupostos incerts, veurà incrementat el pecuni anual provinent dels nostres impostos. Les discussions de cafè en les quals s’arregla el món, no en faltaria d’altra, estan per altres coses. La missa de Pasqua va aportar de tot menys pau d’esperit a dues dones (sogra i nora) la mala relació de les quals ja és oficial. La globosfera al complet n’ha opinat i s’han creat dos bàndols: el #TeamSofia (defensores dels drets de les padrines que pessiguen les galtes de les netes amb qui es volen fer fotos amb les quals entapissar els mobles de la casa) i el #TeamLeti, molt menys opulent, configurat per mares modernes que han fet seva aquella frase d’una diputada d’Amaiur que deia que “en mi coño (les meves filles) y en mi moño (llur intendència vital) mando yo”. Ai las, la guerra entre sogres i nores, tòpic literari des de Plaute. Conflictes d’antany per a una monarquia renovada que, teòricament, era l’enveja d’Europa. Emperò ara l’enveja del Vell Continent per a tots aquells que creuen en la separació de poders és Alemanya, un país on tenen clar què és rebel·lar-se i què no i que ha permès al president Puigdemont sortir sota fiança de la ja famosa presó de Neumünster.
Mentrestant, Cristina Cifuentes, #LaBikina del PP madrileny, aquest divendres ja ha dit “altanera, preciosa y orgullosa” –i ben acotxada per tot el seu partit– que no fa comptes dimitir per l’escàndol del màster a la Juan Carlos I. Com haureu pogut comprovar, avui tots els titulars cridaners es lliguen als Borbons, com en la nit les flames a la fosca (i que em perdonin els fans de Rosselló-Pòrcel). Per a la presidenta madrilenya tot és una caça de bruixes i les notes en diferit que va presentar tenen tota la validesa del món. Que la universitat hagi obert diligències, que una de les firmants de la seva avaluació digui que li han falsificat la signatura i que el director del seu treball de final de màster hagi confessat que es va veure obligat a reconstruir –aquí heu de llegir falsificar– l’expedient és 'peccata minuta' per a una dona que es creu en la possessió de la veritat absoluta perquè va destronar Esperanza Aguirre. Com al conte d’Andersen tothom sap que va nua, i ella també, però ha anat tan enfora amb el seu deliri que ja no hi ha marxa enrere.
Pel camí, com a dany col·lateral, queda malmesa la imatge de la universitat espanyola. I no veig gairebé ningú indignat. Primer instrumentalitzaren la justícia per resoldre un conflicte polític, però com que no m’afectava, no vaig dir res. Després instrumentalitzaren les universitats per treure’s títols guais amb els quals optar a bones feines, però com que no m’afectava i la macroeconomia deien que anava bé, no vaig dir res. Ara no em tornen els bous de Costitx (perquè això no és Sixena) i ja no queda ningú que pugui ajudar-me a recuperar-los. Putes silencis còmplices!
