Cremar l'Alcorà: unes poques flames sorolloses
Que a les costes del Mediterrani proliferin incendis devastadors és habitual durant els estius. Aquestes flames no només destrueixen, també són expressives: parlen sobre la incúria amb què els humans ens estenem per la terra i ens reproduïm. També diuen que no podem controlar la natura i que la supervivència no depèn només de la nostra voluntat de sobreviure. La devastació que les flames deixen al seu pas simbolitza, per a qui vulgui llegir-ho així, la transformació del futur: l’horitzó de possibilitats esdevé una font eixuta d’angoixa i desesperança.
Sovint el foc s’utilitza intencionadament per manifestar-se. El seu poder destructiu i l’espectacularitat amb què devora objectes el converteixen en una eina comunicativa amb gran poder de difusió. Sobre aquests i altres usos del foc, val la pena llegir el llibre Piropolítica de Michael Marder, que es publicarà aquesta tardor a Ned Ediciones. En el nostre context, el foc sol aparèixer en algunes manifestacions públiques per incrementar la intensitat de l’acte que s’està realitzant. No és estrany que en les protestes independentistes o de grups polítics marginals es cremin ostensiblement banderes espanyoles o retrats de la família reial. En una ben coneguda sentència del 2018 (Stern Taulats i Roura Capellera c. Espanya), el Tribunal Europeu de Drets Humans va concloure, contra el criteri adoptat pels jutges espanyols, que cremar una fotografia del cap d’estat és una “manifestació simbòlica del rebuig i de la crítica política d’una institució” que contribueix al “pluralisme, la tolerància i l’esperit d’obertura sense els quals no hi ha cap societat democràtica”.
El foc en aquest cas serveix per menysprear col·lectivament una institució. No és el mateix tallar-li el cap al rei que cremar el seu retrat. Qui opta per la segona opció està alhora reconeixent que no pot derrocar efectivament la monarquia, de manera que els actors d’aquest piroacte, tot cremant un símbol, canalitzen la seva impotència a l'hora de carbonitzar efectivament l’objecte del seu rebuig. És, doncs, un acte conformista de propaganda.
D’unes setmanes ençà diversos grupuscles d’extremíssima dreta a Suècia i Dinamarca cremen exemplars de l’Alcorà i exposen pancartes amb missatges grollers i insultants davant d’ambaixades de països del Pròxim Orient. Aquests pocs agitadors han causat un conflicte diplomàtic que s’ha traduït en l’expulsió d’ambaixadors i manifestacions a l'Iraq i Egipte. El fet que un grupet d’activistes difongui les imatges de les seves accions, en què s’hi veuen també policies que controlen la situació, és percebut, en llocs molt llunyans geogràficament i espiritualment del nord d’Europa, com si els mateixos governs fossin també islamòfobs.
El llibre que crema ens condueix directament a la tarda del 10 de maig de 1933, a la plaça de l’Òpera de Berlín i a moltes altres places d’Alemanya, on associacions d’estudiants havien organitzat l’acció “contra l’esperit antialemany”, consistent en buidar les biblioteques i encendre els volums en enormes fogueres que ni la intensa pluja que va caure aquell dia va poder apagar. Aquest era un acte no només propagandista, perquè perseguia l’eliminació efectiva de la llibertat creativa. El detectiu Carvalho també fa servir llibres per encendre la seva llar de foc, però en aquest cas no es tracta de cremes literals, sinó literàries. I finalment tenim els que a través de la xarxa inicien incendis alimentats per malentesos.
Com és habitual en aquests casos, els defensors a ultrança de la llibertat d’expressió han sortit en defensa dels piròmans. Els governs de Suècia i Dinamarca, mentrestant, han mirat de reduir les tensions diplomàtiques anunciant que buscaran maneres d’evitar aquests actes provocatius. Certament, les prohibicions o limitacions són difícils de compatibilitzar amb el predomini de la llibertat d’expressió. No es tracta, ha dit el ministre d’Afers Exteriors, Lars Løkke Rasmussen, de restaurar l’article que penalitzava la blasfèmia, sinó d’impedir la realització d’actes que no tenen altra finalitat que escarnir i que interfereixen greument en la política exterior tot posant en perill la seguretat dels danesos al món.
La llibertat d’expressió, pensada tradicionalment com un aixopluc per a les opinions dissidents i la comunicació d’idees polítiques minoritàries, es transforma en un instrument que serveix per fer soroll, per insultar i prou, com l'estúpidament cèlebre autobús dels ultracatòlics espanyols. La llibertat d’expressió corre el perill de quedar segrestada per provocadors i tota menta de populistes i funambulistes que no necessiten parlar per fer-se entendre, perquè es troben més a gust amb el soroll i la zitzània. Quan la manca de paraules es converteix en flames, cal mirar cap a una altra banda. La llibertat d’expressió s’exerceix sobretot triant a qui no volem sentir.
