La poquesa

Arran d’una nova normativa del departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, que elimina les lectures obligatòries de català i castellà, s’ha tornat a parlar de la necessitat o no d’aquesta mena de polítiques educatives, les que es basen a obligar el jovent a llegir –ni més ni menys!– mitja dotzena de llibres… 

On anirem a parar? Obligar a llegir llibres? Es comença a obligar el jovent a llegir llibres i potser s’acaba obligant la gent a aturar-se als semàfors en vermell, o qui sap si fins i tot podrien arribar a ser obligatoris els impostos! Per què tant d’escàndol davant de les lectures obligatòries, doncs? No són obligatòries les taules de multiplicar? I no és obligatori el manual dels senyals de trànsit si et vols treure el carnet de conduir? Per què hem arribat a un punt tan delirant d’ignorància, tripijoc falsament llibertari o simple estupidesa servil amb els gustos sense formar dels al·lots? 

És bastant evident que no els agraden, als joves, les lectures obligatòries, però des de quan que els agradin o no les matèries ha estat un criteri per decidir res? Llevarem les matemàtiques, perquè no els agraden? És que s’avorreixen, se’ns diu. Com si amb les lectures que elegim per plaer no ens poguéssim avorrir. O com si l’avorriment amb els llibres no fos igualment educatiu. Per què t’avorreixes? No entens el llenguatge? Les idees, la història, els personatges? No és significatiu de qui ets que t’avorreixis amb això? No diu coses de tu, aquest avorriment? No és igualment revelador i educatiu, i tant, o més, que les coses que poden arribar a divertir-te? 

O potser és que no entenen res, o que són incapaços de mantenir l’atenció en un text llarg, en un món de distrets i d’excitats, que no poden posar el focus en res que no sigui una pantalla frenètica de llums i interaccions? L’educació no està per donar-se per vençuda, sinó per vèncer les dinàmiques perverses, fosques i ignorants del món en què vivim. L’educació venç la societat i els seus vicis, no s’hi emmotlla ni els celebra. Com més desplaent i difícil és una cosa més necessària és: més s’assembla al que es demana que sigui una vertadera educació.

Quan et formes com a lector pots arribar a considerar que aquelles lectures obligatòries eren ridícules, obres menors, fins i tot que n’hi havia de més bones, però només ho pots arribar a pensar perquè, gràcies a aquelles lectures, t’has format com a lector. A la literatura s’hi pot entrar per moltes portes, cada llibre n’és una, i està bé que tinguem clares quines són les portes de més relleu i importància, encara que sigui per menystenir-les després. 

Tots els països –les nacions culturals fortes– les tenen; és un senyal de decadència deixar de banda el consens sobre el millor del que s’ha pogut escriure en la nostra llengua. Els al·lots que acabin odiant els llibres i la literatura per culpa de les lectures obligatòries no són lectors perduts. Qui no acabi llegint mai per culpa de les lectures obligatòries desplaents és que en el fons no serà mai lector, només algú que busca culpar algun fet extern de la seva poquesa intel·lectual.