Quan la por et fa perdre el compromís
Lingüista i delegat de la Plataforma per la Llengua Illes BalearsFa uns dies es va publicar l’Enquesta sobre els Usos Lingüístics de la UIB, que va posar de manifest el que tothom ja sabia i, alhora, el que molts pocs s’atrevien a denunciar. Efectivament, les dades demostren que la major part de la comunitat universitària pateix una forta castellanització. De fet, l’únic àmbit en què la llengua catalana és majoritària és entre el personal d’administració i serveis, en què, tot i així, hi ha gairebé un 2% de funcionaris que assegura no fer servir mai la llengua catalana, malgrat totes les lleis que, suposadament, blinden l’ús de la llengua pròpia de les Balears per part de l’Administració pública.
Respecte de les classes que es fan en català, dels 17 departaments enquestats, només tres ofereixen més de la meitat d’assignatures exclusivament en català. La resta, en canvi, té una oferta majoritària en castellà i, en alguns casos, la presència del català és molt reduïda, com ocorre en les àrees de Dret i Economia. El pitjor dels casos, emperò, és el de Medicina, en què l’oferta d’assignatures només en català és inexistent. Com podem aspirar a tenir una sanitat en què no se’ns discrimini per raó de llengua si el Departament de Medicina no ofereix cap assignatura en català?
Hom podria pensar que aquests resultats són culpa de la mundialització, que imposa l’anglès com a llengua de l’Acadèmia, o de la presència majoritària d’estudiants que no parlen català. La realitat, però, no és aquesta. D’una banda, la presència de l’anglès és mínima, com corrobora la mateixa enquesta esmentada, per tant, que no hi hagi català s’explica, bàsicament, per la castellanització de les assignatures i, en conseqüència, de la universitat. D’altra banda, un 78,14% dels estudiants de la UIB prové de diferents territoris de parla catalana, amb la qual cosa la llengua no és, en cap cas, un problema. I, siguem sincers, justificar l’ús del castellà a causa del 21,86% restant seria un insult i una clara mostra d’autoodi i catalanofòbia, és a dir, odi cap a la nostra llengua.
També és curiosa la comparativa que ofereixen respecte de les percepcions d’alumnes i professors, que demostren un biaix important. Així, si bé els professors tendeixen a considerar que fan un ús major del català i menor del castellà, els alumnes demostren que no és així. En el cas del castellà, per exemple, la diferència és de deu punts: un 32,7% dels professors assegura que fa les classes en castellà, mentre que els alumnes indiquen que el percentatge augmenta fins al 42,2%. En canvi, en relació amb el català, el biaix és a la inversa: si bé un 32% de professors considera que fa les classes en la llengua pròpia de les Illes Balears, els alumnes apunten que aquest percentatge és d'un 25,3%.
Tot això indica que, malgrat que històricament la Universitat de les Illes Balears ha estat una institució que ha vetllat per la normalització de la llengua pròpia, actualment la realitat ens indica tot el contrari. Amb tot, la castellanització de la UIB no és més que una mostra del que ocorre en diferents àmbits, fins i tot els que es consideraven blindats, com l’escola. Fa temps que alguns sindicats, com UOB, denuncien que hi ha diferents centres educatius que no compleixen el Decret de mínims, però des d'Inspecció Educativa no s'hi fa res. I podem assumir que aquesta tendència a dir que hi ha més català que castellà per part dels professors de la universitat també té lloc a l’escola, sobretot a Secundària i Batxillerat, on més sovint del que pensam les classes són en castellà, encara que teòricament s’hagin de fer català.
Mentrestant, la política de l’actual Executiu d’Armengol consisteix a evitar els temes lingüístics per por del relat panhispanista i castellanista de la dreta i l’extrema dreta que, tanmateix, ataquen la llengua pròpia de les Balears sempre que poden, sense cap tipus de mirament. Sembla, per tant, que la normalització lingüística no és a l’agenda política de l’actual Govern, la qual cosa em recorda, irremeiablement, l’abandonament del debat lingüístic que es va produir a Catalunya ara fa deu o quinze anys, en néixer el partit taronja. Un abandó que ha menat a una situació en què la defensa de la llengua catalana ha deixat de ser prioritària fins i tot entre els partits sobiranistes del Principat.
És ben hora que al Govern s’adonin que deixar d’apostar per la llengua és permetre que el discurs castellanitzador de la dreta guanyi. Ara és més necessari que mai executar unes polítiques contundents en matèria de llengua, especialment pel que fa a l’ensenyament en català, així com al foment de la llengua entre els més joves, amb productes audiovisuals de qualitat, per exemple. Esperem, però, que el remei no arribi quan la malaltia sigui irreversible.
