La por

PalmaLa filosofia ha transmès la idea que la por és una passió trista i perjudicial que forma part de la dimensió emocional i irracional, que s’ha de controlar racionalment per evitar males accions i decisions. Aquesta visió ha contaminat les ments i ha fet que la por sigui mal vista i es vulgui suprimir aplicant tots els mitjans. Els crítics de les passions s’obliden que la raó té capacitat d’atemorir i crear bombes atòmiques. Tampoc no s’ha de perdre de vista que la por és tan humana com animal, ens iguala i animalitza. La por que ens animalitza és un senyal d’alarma, una advertència que neix de la percepció d’un perill exterior que ens convida a fer-hi front o a fugir fins a trobar un lloc segur. Però, realment, hi ha algun aixopluc segur en una societat del risc global? I encara que sembli mentida, podem dir sense por d’equivocar-nos que la por és segura, perquè ens ajuda a identificar les amenaces i esquivar-les. Per això, es pot dir que la por és adaptativa i que salva vides. Ben segur que sense por no hauríem sobreviscut ni arribat fins al segle XXI. Però la por també és una reacció interna davant la consciència de la finitud de l’existència derivada de la inseguretat vital. Aquesta por s’alimenta de la imprevisibilitat i la desconfiança amb un mateix.

Tenir por ens fa por, perquè ens fa sentir dèbils i indefensos. A més, la por ens angoixa perquè ens allunya del desig de tenir-ho tot controlat, però ens hauria de servir per reconèixer que la vida és, en gran part, imprevisible i està fora de control, començant pel fet de trobar-nos llançats a l’existència.

Tothom pot parlar de la por, des de l’experiència d’haver-ne tingut alguna vegada i sap que se sent quan es té por, que la por ens canvia d’humor. Les persones popones i covardes duen avantatge, les coneixen de més a prop, perquè forma part del seu caràcter, tot i que s’esforcen per ocultar-ho i no mostrar-se pas dèbils i aparentar fortalesa.

La por està aferrada al cos en sentit figurat i literal, és una manera de parlar que s’encarna. El cos diu que té por amb el tartamudeig, el batec accelerat del cor, i ho dona a conèixer a través del rostre compungit, les celles arrugades, la tremolor de les mans i la paràlisi generalitzada i altres alteracions físiques. Duim la por escrita en el rostre i la mirada. El cos reacciona davant la por, ens fa retrocedir i fer passes enrere, i en la seva versió més extrema, fa orinar-nos damunt.

Relació amb la imaginació

Les narracions infantils ens alliçonen per tenir por del bosc, llops, monstres, gegants i bruixes, i altres personatges imaginaris. La por manté una estreta relació amb la imaginació i amb els relats que ens donen la benvinguda al món i els seus perills. El missatge que transmeten és que no és bo tenir por, que és millor no tenir-ne. Però, en un sentit més profund, s’ha de reconèixer que la por no és dolenta, sinó necessària perquè empeny a conèixer com la filosofia. De fet, podríem definir el filòsof com aquell que ha après a viure amb la por i la incertesa, d’una manera íntima i valenta, sense enganys, perquè no vol renunciar al dubte. Per viure filosòficament, és millor aprendre a conviure amb les pors, especialment amb les pròpies.

De què tenim por? La veritat fa por, sobretot si és incòmoda i qüestiona la manera de pensar i viure. A vegades, també fa por dir el que s’ha de dir perquè pensam que serà molest o inconvenient. Hi ha pors insuperables. D’altres, com la por del ridícul, tenen remei. Hi ha pors vinculades a un destí inevitable. Una de les pors més conegudes és d’allò desconegut. Es pot tenir por d’un mateix, quan ens espanta el que som capaços de fer i mai ens ho hauríem arribat a imaginar. Hi ha pors malaltisses que s’han de tractar mèdicament com l’agorafòbia. Hi ha pors concretes que són més comunes i habituals que altres, com la por de les altures, les aranyes, la foscor o la fondària del fons marí. Personalitzam les pors en fantasmes i esperits, apareguts, dimonis i éssers d’ultratomba, però també en el veïnat i l’immigrant anònim. Hi ha pors vinculades a professions. En el món de l’espectacle, els actors tenen pànic escènic, temen la reacció del públic. Hi ha pors contagioses que s’encomanen com el riure, difícils d’explicar. Hi ha pors que fan riure i riures que fan por. Pens en els pallassos de circ, que tant fan riure com plorar. Hi ha mirades que fan por, aquelles que maten. Hi ha pors pròpies de l’edat, com les pors infantils que apareixen el vespre quan s’apaga el llum de l’habitació i les formes es perden de vista i apareix la nit i la foscor, el territori de color negre que es combat rutinàriament, un dia sí i un altre també, dormint amb el llum encès, amagant la cara davall el llençol i amb la companyia d’algú estimat. I tanmateix se supera amb l’edat. De la mateixa manera que hi ha pors infantils, també n’hi ha de juvenils. Els joves tenen por d’exposar-se públicament, equivocar-se i fer el ridícul. Hi ha pors juvenils que se superen amb l’edat, com la por de suspendre un examen de segon de Batxillerat. I, paradoxalment, no tenir por de res és una senya d’identitat de l’adolescència, inseparable de la prepotència. Als adults, ens fan por el fracàs, l’empobriment, el dolor i la malaltia, la maldat i mil coses més, com acceptar els propis sentiments, deixar de ser feliços, perdre la dignitat, morir, viure en llibertat i haver d’assumir-ne les responsabilitats. Ens fan por les diferències i els prejudicis. Qualsevol cosa ens pot arribar a fer por: el sexe, l’amor, la felicitat, l’amistat, la pobresa... Però, la por ens uneix, perquè ens defineix humanament.

El termòmetre de la por

La por varia en intensitat. El termòmetre de la por va de la més tova a la més extrema i mala de dur, de l’espant a l’horror i al pànic. Contràriament al que es pugui pensar, el valent és aquell que tem allò que ha de témer. És important no confondre el temor amb l’oi, encara que provoquin reaccions semblants.

Les pors han canviat al llarg del temps. Hi ha pors que ja no existeixen, perquè n’han desaparegut les causes que els donaven sentit. Hi ha pors ancestrals, universals i atàviques, gairebé immutables, que venen d’antic i actuen en el present i les viuran els nostres descendents, com la por de la mort i dels déus. Ara la por és un negoci, es comercialitza a través de l’oferta d’experiències extremes i festivitats macabres. L’acceleració tecnològica ha introduït noves pors: pors digitals, del transhumanisme i la fusió amb les màquines, de la digitalització de la ment, de deixar de ser humans en sentit biològic. En temps de naufragi i incerteses, és natural abraçar-se a les pors conegudes com a una messana.

Fer por no és el mateix que tenir-ne. Fer por pot tenir una finalitat política i pot degenerar en odi i fanatisme. Els professors de la vella escola han usat la por com a eina educativa per fer por als alumnes, i així imposar la seva autoritat i provocar l’obediència. Tots tenim al cap la imatge del nen agenollat amb els braços en creu que ho representa. L’Església ha abusat de la por, creant una doctrina de la condemna i un infern que ha convertit a la fe molts d’incrèduls. L’estat totalitari utilitza la por com a principal arma per oprimir el poble i callar les queixes, com a mecanisme de dominació. Els neofeixistes cultiven la por amb prejudicis i recels i llancen aquest còctel d’odi i xenofòbia contra els immigrants que fan passar per terroristes i delinqüents. Ens hem de protegir col·lectivament i posar-nos a esguard de les pors que són preàmbul de violència i empenyen a fer mal els altres.