La pornografia de les converses telefòniques
La dona que divendres al matí seia al meu costat en el tren té problemes amb la filla, que cada vegada arriba més tard a casa sense donar cap explicació. A més, no li agrada el seu al·lot i està segura que és una mala influència per a ella. I la seva interlocutora li donava la raó a les clares. De fet, cada vegada que tenia ocasió de contestar li donava la raó en tot, també pel que fa a la queixa sobre el fet que el marit hauria de posar-se molt més seriós amb la filla díscola. Tot això no només ho sé jo, sinó tot el vagó que va poder escoltar una videotrucada a crits, que va durar més de vint minuts. La intimitat d’aquesta família ens estava envaint els pensaments, una intimitat que no havíem demanat conèixer, però que és molt difícil d’ignorar quan dues persones parlen a crits, i amb l’altaveu del mòbil a tot volum.
Aquest fet no és anecdòtic. Basta obrir els ulls al carrer, al bus o en un bar per veure gent que ja no es posa el telèfon a l’orella, sinó que el du davant de la boca, com si fos una torrada de pa, mentre escolta les respostes de l’interlocutor per l’altaveu. O que camina mentre el mira a la pantalla, amb el risc de mort que això suposa. També he vist persones que aprofiten per fer un tour audiovisual del lloc on es troben a algun familiar o amic. I cada vegada veig més aquestes escenes, que som incapaç d’entendre, perquè venc d’una època durant la qual ens amagàvem per parlar de coses íntimes, sempre amb veu fluixeta. I em deman si som una inadaptada o si realment és ridícul que s’estigui extingint la privacitat de les converses, que hagin tornat pornogràfiques. No vull saber de què parla gent que no conec. Em sent una voyeur, i tenc massa sentit de la vergonya per dur-ho bé.
