El port de Palma

A només 14 km de la frontera eslovena i profusament cisellada per les modes imperials austrohongareses, la piazza Unità d’Italia de Trieste és una meravella escènica. Als peus del turó de San Giusto i oberta a la mar Adriàtica, queda perfilada per les façanes dels grans palaus que allotgen el govern municipal, la Junta Regional, la prefectura, el Caffè degli Specchi, el teatre líric ‘Giuseppe Verdi’… Els vells palazzos alineats en tres laterals dibuixen un nítid espai interior de 12.280 m² pavimentats –arran de la reforma de 2005– amb llambordes de gres natural, semblants als masegni originals que, en nom del progrés, havien sucumbit a l’asfalt.

La monumentalitat de la piazza, però, no ve definida per les seves dimensions –sens dubte notables–, ni per les construccions que l’emmarquen –ben destacades–, sinó pel que no hi ha: un quart lateral diàfanament obert a la mar. La riva del Mandracchio s’obre colpidorament a una mar inacabable: sense pantalans, ni amarraments, ni ports esportius, ni llanxes de luxe, ni clubs nàutics, ni terrasses... res. Només la mar infinita. I la gent passejant.

A Palma això seria impensable. Des de Cal Català fins al torrent dels Jueus, tota la vorera de mar està “aprofitada”, llevat de les platges –que tenen un altre ‘aprofitament’– i dels llocs estrictament inaccessibles pel calat irregular, pel roquissar abrupte o per la desembocadura de qualque torrent. Entre la farola del dic de l’Oest i la de la Riba –7,3 km– és pràcticament impossible veure la mar. A redols s’hi veu l’aigua, però no la mar. A part que aquest itinerari –com bé adverteix el Google Maps– inclou carreteres “d’ús restringit o privades”.

Per això sorprèn que estigui en marxa un pla d’ampliació del port de Palma que, tot i presentar-se eufemísticament sota el títol de “reordenació”, proposa, entre altres “millores”, la construcció d’una gran zona de reparació d’embarcacions al dic de l’Oest, als peus del castell de Sant Carles i de la torre de Portopí, dos dels vestigis més valuosos de la ciutat. L’operació, a més, implicaria formigonar almenys 10 hectàrees cap a l’interior del port, sobre unes aigües d’entre 15 i 20 metres de profunditat. Els que van al futbol apreciaran l’equivalència amb la superfície de 14 camps. A mi m’orienta més saber que és un terreny equivalent a 15 vegades la Seu de Mallorca.

També ajuda a orientar-se la vista del port des del castell de Bellver: la usurpació del mirall d’aigua a la part de llevant –al moll Vell– fa feredat i no convida a replicar-la a la part de ponent. Pujau-hi i ho veureu.

Una vegada més, les coartades són conegudes: demanda del sector, competitivitat, modernització, innovació, nous usos per als ciutadans... Fins i tot es parla de “sostenibilitat”, la nova salsa de tots els plats.

Però a aquestes alçades ja hem après a descodificar correctament els termes, que en realitat acaben significant mercantilització, creixement, tudadissa, turistificació, banalització, massificació, oci comercial, consumisme, degradació...

Per això és tan necessària una contraproposta com la presentada per la Plataforma Alternativa Port –integrada pel GOB Mallorca, la Fundació Marilles, Joventut pel Clima, Fridays for Future, Fundació Iniciatives del Mediterrani i Palma XXI– que reclama repensar el port dels propers 25 anys a la llum del nou consens social amb relació a la necessitat de posar límits al creixement a l’illa. I de fer-ho sense oblidar els aspectes patrimonials, ambientals i de la memòria de la ciutat.

Al contrari de la proposta actual, que fomenta l’especialització intensiva i la desconnexió entre els diferents espais, és imprescindible que tots els usos del port estiguin harmonitzats al servei de la ciutat. I que tornem a veure la mar.

Fa anys vaig arribar a Salònica de nit. A pesar de la fosca, vaig intuir la proximitat de la mar des de l’allotjament, però no la vaig veure. No va ser fins al matí que, en obrir la finestra, vaig veure que em trobava a qualque punt de Leoforos Níkis, la gran avinguda d’1,3 km que connecta la plaça Eleftherias a l’oest, fins a la torre Blanca a l’est. Un llarguíssim passeig marítim en la zona comercial i turística d’una ciutat d’1.104.460 habitants, però sense ni una sola concessió a l’especulació: ni una terrassa, ni un sol amarrament. Una altra vegada només la mar. I la gent que passeja, retallada directament damunt la mar blavíssima.

Li deman a Marios, el meu amic local, per què és així. “Així com?”, diu sense entendre la pregunta. “Així, sense iots, ni pantalans, ni clubs nàutics... sense ‘aprofitament’”, li explic. Encara no està segur d’haver entès la pregunta, però la resposta resulta inapel·lable: “Perquè és així com ens agrada”. No hi va afegir res més. Jo, tampoc. L’enveja m’havia fet emmudir.