Portar el català a la Lluna

Aquesta setmana he afegit un petit element a la meva rutina. Després de sopar engego pantalles per veure alguna cosa. Com tothom de la meva edat, no miro la televisió en directe, o sigui que el meu zàping no és pas entre canals, sinó entre plataformes. Puc acabar en un forat de cuc de vídeos de YouTube sobre la meva última obsessió, veient en diagonal una sèrie dolenta però de moda a Netflix, o empassant-me alguna cosa difícil, però bona, a Filmin. El cas és que, des de dilluns, quan arriben les hores d’encefalograma pla, he començat a clicar també sobre la icona del 3Cat, a veure què. Després de dues dècades generacionalment expulsat de TV3 per culpa de la infausta interfície del TV3 a la Carta (ni oblit ni perdó), per fi torno a deambular entre audiovisual en català per pur desig i conveniència; puc sentir una simptomàticament nostrada estranyesa de la normalitat.

El llançament del 3Cat se m’ha ajuntat amb les demandes de Junts i Esquerra pel català a Europa i al Congrés. Que els partits d’obediència catalana es preocupin pel català és esperançador i angoixant alhora. La presa de consciència és un motiu d’alegria. Però són els mateixos partits que han governat el país mentre els números d’ús normal de la llengua queien, que han ocultat que la immersió no s’estava fent allà on tocava, i que han descuidat la batalla ideològica. Com passa amb molts dels temes que l’extrema dreta i l’extrema esquerra agafen per créixer, el consens de què gaudia el català a Catalunya s’ha pansit per culpa d’una defensa massa tautològica i banal. Albert Rivera i Inés Arrimadas sempre han dit barbaritats anticatalanes, però, a l’hora de rebatre’ls, no hi havia cap tensió discursiva ni intel·lectual. El resultat és que el sentit comú s’ha desplaçat, i cada cop més gent diu que “la llengua de l’escola hauria de reflectir la realitat del carrer” o que mantenir el català “és de mala educació”, i no tenim els arguments per rebatre’ls prou a mà.

La bona feina amb el fons i forma del 3Cat m’ha fet pensar en la idea d’economia de la missió de Mariana Mazzucato, una habitual d’aquestes pàgines. L’audiovisual és un sector paradigmàtic perquè és molt important però requereix molts diners, i està sota escrutini constant de les lleis del mercat. Si s’inverteixen recursos públics i cada cop menys gent s’ho mira, fa un mal especial. I, de la mateixa manera que amb l’escola, els demagogs s’han arrapat a la retòrica de la llibertat d’elecció, l’eficiència i la despesa social per retallar diners i confiança a la tele pública en català.

La feina de Mazzucato es carrega aquests mites neoliberals: ni els mercats són sempre més eficients que els governs, ni el govern ha de funcionar com una empresa, ni externalitzar les coses estalvia impostos ni redueix els riscos. L’economista italoamericana demostra que l’estat no és una màquina burocràtica maldestra que no pot innovar, sinó una eina imprescindible per crear valor a gran escala o, dit en altres paraules, que la política sempre té més força que l’economia.

El que a mi em sembla més interessant és com pensa en termes de missió. En el seu darrer llibre, Mazzucato fa servir d’exemple el viatge a la Lluna dels americans. Quan, el 1962, John Fitzgerald Kennedy va anunciar que el govern americà es proposava “la tasca més dura i perillosa i l’aventura més gran en què l’home s’ha embarcat mai”, la Unió Soviètica anava molt per davant dels ianquis en la cursa espacial: el 57 havien llançat l’Sputnik, i pocs mesos abans del mateix discurs, Yuri Gagarin es convertia en el primer ésser humà a orbitar la Terra. Però, amb la lògica d'“ho farem tant sí com no”, els estatunidencs es va unir en un cercle virtuós en què els funcionaris que avui blasmem tan gratuïtament se sentien empesos a actuar amb determinació, les institucions es van tornar tan dinàmiques com ja ho voldrien les start-ups contemporànies i, en definitiva, tothom confiava en la seva capacitat per crear valor. I no només van arribar primer a la Lluna, sinó que tota aquesta inversió arriscada va generar beneficis imprevistos per tot arreu: descobriments tecnològics, nous mètodes de treball, sinergies institucionals, cohesió social, i un llarg etcètera. “Al centrar-se en els fins més que en els mitjans, els responsables polítics haurien de crear l'espai per a la creativitat, l'experimentació i la col·laboració entre sectors”, diu Mazzucato.

El català ha de deixar de ser un mal que no vol soroll i convertir-se en una missió inspiradora. La protecció de la llengua necessita urgentment discursos kennedians, que el sentit de propòsit col·lectiu i bé públic desbordi el xantatge de l’espanyolisme disfressat de pensament econòmic i social. Cal que invertir en el català no sigui una tasca poruga i carregosa, sinó una responsabilitat que ens portarà rèdits socials, culturals i econòmics. El 3Cat és un petit pas per a la llengua, ara falta que els polítics ens parlin de grans salts.