Posar l’atenció sobre l’increment de suïcidis

Quan era al primer any d’universitat, una companya d’estudis es va suïcidar. Recordo que la notícia va córrer com la pólvora a la facultat. Recordo que parlar d’allò era gairebé xafardejar. Recordo sentir sorpresa, gairebé tanta com pena. Va ser tant l’impacte de la notícia que durant setmanes l’assumpte va arribar a ser objecte de teories diverses, algunes de les quals apuntaven a la possibilitat que algú hi hagués intervingut. Ens resultava més creïble que a la nostra companya l’haguessin assassinat que no pas que ella hagués decidit posar fi a la seva vida. I recordo haver pensat que era una excepció, una cosa que “no passava”.

Fa uns dies va córrer a les xarxes, també com la pólvora, un gràfic que mostra que el suïcidi s’ha emportat més vides que el coronavirus en persones de menys de cinquanta anys. La xifra de suïcidis, a més, ha assolit el seu rècord històric des que s’enregistra aquesta causa de mort. Encara que els suïcidis són multicausals, el que és clar és que la pandèmia ha fet augmentar també els trastorns mentals i de conducta. La tendència, a més a més, crida l’atenció especialment en persones joves.

Segons la Fundació Espanyola per a la Prevenció del Suïcidi, parlem de la principal causa de mort no natural a Espanya, amb 2,7 vegades més morts que les provocades per accidents de trànsit, 13,6 vegades més que els homicidis i gairebé 90 vegades més que la violència de gènere.

Algunes comunitats autònomes han desenvolupat i engegat un protocol de prevenció del suïcidi i conductes autolesives, per a primària i secundària. Però encara no és la política generalitzada.

Ara, el que queda clar és que la salut mental no ha estat una prioritat en les polítiques de salut dels darrers anys. I que els suïcidis i les autolesions encara són tema tabú. El problema és que allò que no s’anomena no existeix, i si no existeix, òbviament no necessita ser atès.

Durant el primer confinament pel covid-19, moltes persones van apuntar que s’estava plantejant la salut només des del punt de vista físic, és a dir, davant d’una emergència, ningú no es va parar a definir polítiques que no fossin només desinfecció de mans i protocols amb mascareta. I sense atribuir totes les culpes a la pandèmia, ja que seria una mirada simplista a un procés complex, no en podem negar l’evidència: mor més gent de menys de cinquanta anys per suïcidi que per covid. Molta més. Però això amb prou feines apareix a les notícies... suposo que en aquests casos la mort aliena ens és indiferent perquè no és contagiosa. Si el que s’està intentant fer per totes les vies és salvaguardar vides... per què s’ignoren aquests casos i no s’actua en conseqüència? Si el virus ha activat fins a decrets d’estat d’emergència, no té sentit que la taxa de suïcidis no activi també uns protocols.

Però anem enrere en el temps, fins i tot abans de la pandèmia: a Espanya accedir a teràpia psicològica per la via de la sanitat pública és un periple molt complicat. No només hi ha pocs professionals (l’espera mitjana és d’uns tres mesos), sinó que primer es recepten fàrmacs i després amb sort ve la teràpia. Així, en un panorama en què el que s’ha prioritzat és la por, a ningú no li ha semblat necessari atendre el cos emocional que precisament ha de gestionar aquesta por.

Poso només alguns exemples que haurien de ser obvis. Durant els darrers dos anys, tot el que passa tendeix a enfortir la sensació de perill i la por (als altres, al contagi, a la mort), vivim amb una ansietat generalitzada, estem més exposades a la incertesa, a l’estrès. Ens hem vist obligades a variar la nostra manera de viure i de relacionar-nos. El concepte de bombolla ha limitat les interaccions socials i ha demonitzat els que no les limiten. L’oci, l’esport, la cultura... tots aquests aliments no físics han estat afectats.

Hem estat obligades a adoptar la lògica capitalista que dicta que només tenim permès fer allò que produeix diners. A canvi, al sistema tant li fa la nostra salut mental.

De nou, la lògica capitalista es barreja amb la por: els que poden atendre la seva salut mental, i encara més en aquest panorama pandèmic, són les persones que poden pagar l’atenció psicològica; les qui busquen ajuda psicològica han hagut de transcendir la por de ser titllades com a desequilibrades mentals. Però si la societat no diu “Miro el teu patiment com un tema de salut pública”, és molt més difícil assumir-ho com a tal. Fins aleshores la salut mental continuarà sent, com el suïcidi, una qüestió que sembla necessari amagar.

A veure si fem alguna cosa amb aquesta altra pandèmia.