Avui, dia d'una festa tan nostrada com la de Sant Antoni, se celebra la sisena Conferència de presidents, que no es convocava des del 2012. L'ordre del dia inclou mesures sobre la suspensió del subministrament elèctric, l'estratègia davant el repte demogràfic o el fins ara impossible d'assolir pacte social i polític per l'educació. Però, sense negar la importància de totes aquestes qüestions, hi ha un punt fonamental per al present i futur de les nostres illes: la reforma del sistema de finançament autonòmic, encara que només hi hagi prevista la "calendarització" de les reunions que s'han de mantenir per escometre la modificació d'un model que perjudica clarament els interessos dels ciutadans de Balears.
Les dificultats en el camí són moltes i evidents, però totes estan relacionades amb dues peces clau: l'escàs pes polític de la nostra comunitat i el sucursalisme endèmic que patim. Fa molts d'anys que les Illes reclamen que es posi fi a una situació injusta, però la barreja d'interessos i, sobretot, l'escassa (en ocasions nul·la) voluntat política de propiciar aquest canvi de model han condemnat Balears a patir una discriminació que gairebé ningú, ni tan sols el ministre Montoro, s'atreveix ja a negar.
Ara fa uns mesos, unes setanta entitats de les Illes Balears s'adheriren a una iniciativa del Cercle d'Economia per reclamar la millora del sistema de finançament, amb la firma d'un manifest que té el suport de totes les forces polítiques i que palesa la unitat de la societat civil d'aquesta terra a l'hora de reclamar allò que considera just. Veurem si aquesta unitat serveix d’esperonada als nostres representants per començar a treballar en la direcció adequada; bé està que aquesta iniciativa ‘des de baix’ arribàs al Parlament, seu de la sobirania popular, i també que tots els grups parlamentaris la fessin seva, però l’experiència ens demostra que és molt bo de fer arrencar un compromís a un polític i molt complicat fer-lo complir. Per això, és cabdal la tasca de seguiment que s'està desenvolupant a partir d’aquell moment, amb la creació d'una comissió que representa les entitats signants i que, sense menysprear la feinada que s’ha fet per arribar fins aquí, serà fonamental per assolir “una reforma urgent del sistema de finançament que corregeixi tants d’anys de finançament injust”.
Per als que no ho sabeu, el manifest no fa referència únicament al finançament, sinó que inclou també tres reivindicacions més que són claus de volta en el desenvolupament econòmic i social de les Illes: el desenvolupament d'un vertader Règim Especial que compensi els costos de la insularitat, la reversió del dèficit històric d'inversions estatals i l'assumpció de la part del deute públic de Balears provocat per l'històric infrafinançament.
Us diré que jo estic triplement implicat en el manifest: com a membre del Cercle d’Economia, com a representant de la Fundació Gadeso (una de les més de seixanta entitats que s’hi han adherit) i, sobretot, com a ciutadà d’unes illes que acumulen massa anys vivint una situació injusta. Com sol repetir sempre Andreu Rotger, president del Cercle, no aspiram a ser més que ningú, però tampoc no podem acceptar ser menystinguts en un repartiment opac i arbitrari, ser sempre els darrers en les inversions estatals o que la Constitució (inviolable quan interessa) es pugui obviar quan es parla del fet de la insularitat.
Per tant, i més enllà de penjar-se medalles (un hàbit dissortadament estès en aquesta societat), és necessari que facem nostres, de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears, les reivindicacions del manifest, que treballem per assolir-les i que, sobretot, exigim als partits polítics que s’hi vulguin comprometre que facin el mateix, deixant de banda altres interessos diguem-ne sucursalistes que han fet crònica aquesta situació.
Això sí, hem de ser conscients que la reforma del sistema de finançament és una passa necessària però no suficient. Si de veres aconseguim una major justícia en el repartiment dels recursos, i per tant una major capacitat de despesa i d'inversió, cal reflexionar molt seriosament sobre el futur que volem construir. Continuarem conformant-nos amb un model productiu ‘low cost’ i amb una elevada elasticitat laboral o apostarem per una economia caracteritzada pel valor afegit i per un mercat de treball inclusiu? Permetrem que l'administració continuï instal·lada en un desgavell o intentarem assolir la tan cloquejada eficiència del sector públic? Aspiram, com fan alguns, a retornar al descontrol de la primera dècada del segle XXI o volem realment consolidar un Estat del Benestar que garanteixi una vida digna als seus ciutadans? Depenent de les respostes, la lluita valdrà o no la pena.