Un posat, no un robat
Poca cosa es deixa a la improvisació en campanya. Fins i tot el gest que pot semblar més espontani està pensat. Els partits juguen a dissimular la seva poca capacitat de mobilització. Assumeixen la intranscendència dels seus actes i es limiten a cobrir l’expedient, a omplir els buits que els tenen reservats en els espais electorals. No sembla que ningú surti a guanyar, sinó més aviat a mantenir el resultat que els concedeixen els records, les enquestes o les sensacions. Catenaccio.
Es tracta d’amagar les debilitats amb jocs d’artifici. Debats per les xarxes socials, que no necessiten públic presencial; actes interns, amb gent de partit de presència assegurada; reunions sectorials, que garanteixin titular; performances o posades en escena amb certa originalitat, que puguin atreure l’atenció. La majoria estan pensats per a la televisió. Fins i tot els actes de carrer no cerquen tant el contacte directe amb l’electorat sinó vendre una imatge de proximitat i d’espontaneïtat perquè arribi a l’elector a través de la tele. Perquè es produeixi la imatge de Rajoy passejant pels carrers de Palma o assegut a Can Joan de s’Aigo, ha calgut un cordó policial.
Els grans actes es limiten als obligatoris. Un per partit, com a molt. No són tan grans com un temps. Les formacions grans trien l’escenari un pic tenen garantit que cobriran l’aforament mobilitzant autobusos de jubilats convençuts amb un pícnic, si cal. No volen que comptem cadires buides. Ens fan mirar a la transició, als principis, però ara no es veuen sentiments a les grades ni mítings espontanis que moguin masses. Tot està pautat. Tot és postís. La gent està cansada, però de fer de comparsa.
La campanya mostra en què s’ha convertit la política, en un producte televisiu de cert èxit a força de banalitzar el debat. Pesen més les maneres que el contingut. És més important el com que el què. No importa que els candidats prometin allò que no han complit. És igual si les promeses són calcades a les de fa quatre anys. Les propostes o el debat no són transcendents. Importen els gests, els eslògans matxucats, l’efectisme. L’objectiu és aparentar, crear sensacions, fer creure que pots guanyar, que pots ser decisiu, que pots governar, encara que darrere no hi hagi res. Manen les enquestes. Elles trien els protagonistes. Fan guanyadors i perdedors. Marquen la campanya perquè avancen els resultats, perquè allò que realment interessa a la gent és que això s’acabi ja.
Ciutadans és ara el protagonista. És fruit d’una estratègia que, si els surt bé, serà amb diferència la més ben plantejada. Ens han enlluernat mostrant-lo com el primer competidor del PP en el seu espai però, en lloc de suposar-li un perill, es converteix en el seu paracaigudes. Sense dir gairebé res, sense fer gairebé res, sense tenir gairebé estructura, sense disposar gairebé de gent per fer llistes, sense gairebé públic als seus actes, sortirà i, fins i tot, pot acabar sent determinant perquè tot continuï igual.
En la premsa del cor es distingeix entre un posat i un robat. En el posat, els protagonistes han consentit la imatge. En el robat, no. Ciutadans, igual com la campanya electoral que ens ha tocat patir, és un posat, no un robat.
