Sobre la possibilitat d'una guerra

El president rus, Vladímir Putin, després de conèixer els resultats de les eleccions.
3 min

Fa tot just una dècada, el dia 5 de juny de 2014, es va celebrar a Viena una mena de simposi o congrés que avui, vist amb perspectiva, mostra fins a quin punt Rússia ja té mitja guerra guanyada en cas que, per desgràcia, aquesta possibilitat que l'ARA analitzava diumenge passat s'arribi a consumar. No es tracta de míssils, sinó d'una propaganda que ha fet forat entre sectors ben heterogenis. Van dels antivacunes a l'extrema dreta ultraconservadora, passant per joves marxistes de saló que enyoren aquell paradís soviètic que no van tenir ocasió d'experimentar, així com tota mena d'antisistemes que pasturen pels racons més obscurs d'internet. Visitin, per exemple, www.geopolitika.ru/es, que és d'on sorgeixen la majoria d'argumentaris pro Putin: el que allí s'explica amb claredat, i en diversos idiomes, els sonarà molt familiar. De fet, és probable que una part del contingut els hagi arribat en forma de repiulada o similar. Tot plegat passava, per cert, molt abans que el govern francès hagi alertat fa poc d'aquesta immensa xarxa de desinformació que ha contaminat tant les xarxes socials com alguns mitjans de comunicació repartits entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra.

Qui va organitzar i sufragar la reunió de Viena va ser Konstantin Malofeiev, persona molt propera a Vladímir Putin que controla diversos mitjans, entre altres el web esmentat més amunt. En aquell acte discret, però celebrat al sumptuosíssim Palau Liechtenstein, hi van assistir Marion Marechal-Le Pen (neboda de la líder francesa); Heinz Christian Strache, que en aquell moment era la cara visible de l'extrema dreta austríaca; Wolen Siderov, líder pro-rus dels ultraconservadors búlgars, i finalment, com a estrella de l'acte, Alexander Dugin, l'ideòleg de capçalera de Putin. El motiu de la trobada, cosa extraordinàriament significativa, era la commemoració dels 200 anys del Congrés de Viena de 1814, és a dir, del nou ordre a Europa després de la derrota de Napoleó (gràcies, entre altres coses, a l'hivern rus). Quin hauria de ser, avui, el nou ordre internacional? Un de comandat per la Unió Euroasiàtica que propugna Dugin des de fa anys a través d'una teoria que avui Putin intenta dur a la pràctica militarment. La Unió Euroasiàtica, òbviament, només és un eufemisme per referir-se a la recomposició de l'antiga URSS i dels seus països satèl·lits a l'est del continent. Pocs mesos abans d'aquesta reunió d'ara fa una dècada, la Federació Russa havia envaït Crimea. Es tractava de justificar-ho amb fantasies geopolítiques prêt-à-porter.

De tot això se'n poden extreure diverses conclusions. La primera és que no som davant d'una conxorxa secreta ni de res per l'estil, sinó d'una estratègia expansiva plantejada a llarg termini fins i tot en forma de programa electoral. Putin no ha amagat mai els seus objectius, però sí la manera i el moment de dur-los a terme. La segona és que aquest pla es basa en la desestabilització i, en cas que no funcioni, com va passar a Ucraïna, en la guerra. La tercera és la que voldríem subratllar en aquest article: l'aparell propagandístic rus no és precisament una cosa de quatre friquis que van a la seva. Estem parlant, entre altres coses, de la sofisticada maquinària contrainformativa que va desestabilitzar les eleccions nord-americanes del 2016, les que van donar la victòria a Trump.

Fa molts anys, la Glasnost ("transparència") de Gorbatxov va permetre conèixer que la gran campanya pacifista internacional de començaments de la dècada de 1980 contra la bomba de neutrons havia estat íntegrament dirigida, finançada i fins i tot articulada a escala local pel KGB. Incapaços de contrarestar tecnològicament aquella nova arma (en realitat era una catxa o farol de Reagan) els dirigents soviètics van decidir recórrer a la bona consciència dels occidentals per reclamar un cínic desarmament unilateral. Allò no tenia res a veure amb el pacifisme, òbviament, sinó amb els interessos militars de la ja molt tocada URSS. Des de l'altra banda dels Urals, l'extrema esquerra i l'extrema dreta occidental són percebudes com a ànimes càndides que s'apunten a tot allò que té un regust antisistèmic, transgressor o vagament alternatiu. Ara, 40 anys després, la Rússia postsoviètica continua aprofitant-se de l'antiamericanisme progre tot simulant una cosa que ja no té cap relació amb la Guerra Freda, però que resulta seductora per als qui encara juguen a les revolucions de saló mentre fan dringar els glaçons del gintònic. Al començament de l'article, quan deia que Rússia ja té mitja guerra guanyada, em referia a aquest tipus de personal i als seus representants polítics. 

stats