¿És possible un acord de pau a Ucraïna?

A mesura que passen els mesos, la sensació és que cada cop s'allunya més i més la possibilitat d'encarar una negociació amb possibilitats d'aconseguir, primer, un alto el foc i, després, un acord que sigui viable i posi fi a la guerra. De moment, l'esperança d'assolir avenços militars impedeix a les dues parts arribar a la conclusió que ningú no aconseguirà una victòria militar, que és quan es decideix apostar exclusivament per la via negociadora, no la militar. Com que això pot trigar molts mesos a arribar, ara és el moment de procurar avançar-ho, i només és possible fer-ho amb una bona proposta que, per força, ha de ser realista, i amb la conjunció de múltiples esforços diplomàtics, que han de ser superiors als purament militars.

En aquesta guerra, les portes que sempre cal deixar obertes per encarar en algun moment una negociació es van anar tancant molt de pressa, massa de pressa, de manera que ara estem orfes de sortides diplomàtiques i no tenim un petit grup de països que, des del primer moment, s'hagin reservat per dur a terme aquest paper, fins i tot a risc de rebre crítiques de flaquesa, quan en realitat es tracta del contrari. També dins de l'estructura de la Unió Europa, en el seu àmbit de política exterior i de seguretat, sempre s'hauria d'haver mantingut oberta una porta per a la negociació. Però s'ha fet el contrari i s'ha apostat per la confrontació.

Aquesta reflexió no és incompatible amb el suport a la població d'Ucraïna, que, sens dubte, és objecte d'una ocupació que contravé els principis més elementals per a l'arranjament pacífic de les controvèrsies. Fins i tot es pot estar d’acord a ajudar Ucraïna en la seva defensa militar, encara que soni a contradicció, però en realitat aquest és un fals dilema. L'evidència d'una agressió no ha d'ofegar ni eliminar les vies de sortida, cosa que cal pensar, proposar, consensuar, planificar i portar a bon port en el moment oportú. Hi ha hagut un cert menyspreu pels plantejaments diplomàtics de negociació, i, en canvi, s'ha encoratjat un furor bèl·lic que no pot conduir enlloc. A més, i això és d'una enorme gravetat, en el terreny militar a Europa s'estan prenent mesures estructurals que seran irreversibles i que hipotequen un futur millor.

Estem a mitjans de juny, i es pot afirmar sens dubte que, agradi o no, Rússia tindrà el control de la regió de Donbass, a més de mantenir Crimea i controlar zones del sud del país. Qualsevol negociació haurà d'afrontar aquesta realitat, summament complexa, ja que, d'una banda, no es tolera a les bones la simple annexió de territoris, que estableix precedents a escala internacional, i, d'una altra, tenim molt poques experiències, i cap de positiva, de sobiranies compartides, com els condominis. Trobar l'arquitectura política adequada per a aquesta situació serà molt complicat i sempre implicarà algun tipus de renúncia. Si no s'està en disposició d'assumir costos, mai no hi haurà pau a Ucraïna. Paradoxalment, Rússia continua insistint en el principi d'indivisibilitat de la seguretat, és a dir, que ningú no millori la seva seguretat a costa de la seguretat de qualsevol altre estat. L'OSCE va declarar aquest principi com un compromís polític fa molt de temps, és cert, però sembla que pocs estan interessats a posar-lo en pràctica. Això concerneix l'OTAN, però també Rússia, ja que Putin considera que, en realitat, Ucraïna forma part de la gran Rússia, i, per això, es considera amb el dret d'intervenir-hi per protegir la part d'Ucraïna de majoria russòfila.

Si les potències més importants, com els Estats Units, la Xina, Alemanya i el Regne Unit, no s'impliquen a escala diplomàtica, la secretaria general de l'ONU no actua amb més diligència i els països amb tradició pacificadora, com els nòrdics, tampoc fan propostes, ens trobarem amb un buit absolut quant a propostes de resolució, per la qual cosa, a curt termini, i si no surt una iniciativa inesperada, no s'entreveu una sortida.