És possible la reconciliació entre catalans?

Els fets del 2017 han deixat ferides. Encara couen. La repressió va ser dura i s’ha allargat. Va generar una forta distància entre catalans. També van ser sagnants –i tampoc s’han resolt– les divisions dins l’independentisme. Tot això és un llast que arrosseguem. I no hi ha vent de popa: només cal veure l’ambient internacional enrarit per la suma de pandèmia, guerres i crisi climàtica. Hi hem d’afegir els problemes autòctons d’una barca catalana que fa temps que no reparem. Problemes com els de l’educació, la sanitat, la gestió de la immigració, el retard en la incorporació d’energies renovables, la manca d’habitatge assequible, el turisme necessari però excessiu... Se’ns acumulen els pesos morts, la línia de flotació està en perill.

Però el més greu, el que ens tenalla, el que afecta tota la governança i l'harmonia social, és la incapacitat de tots plegats de mirar enrere sense rancúnia. Han passat set anys des de l’1-O. Quants més n’hauran de passar? Quan serà possible la reconciliació? Quan deixarem de retreure’ns el que uns i altres vam fer durant el Procés? Algú no es va equivocar? ¿De veritat algú creu que no es va equivocar en res?

Del resultat d’aquestes eleccions també en dependrà que es deixin de buscar culpables i es busquin sortides, projectes compartits i ambiciosos. Sobre quins pilars? N’hi ha tres de troncals: diners, llengua i sobirania. Cap dels tres és fàcil. Res mai no és fàcil. I bé, en la societat catalana hi ha una àmplia consciència que el finançament llasta l’economia i l’estat del benestar. També un reconeixement estès i factual que l’ús social del català està reculant i posant en perill la viabilitat de l’idioma. I després tenim el coll d'ampolla de la sobirania: alguna cosa s'haurà de votar algun dia. Només que aconseguíssim encarar aquests tres reptes majúsculs ja ens hauríem fet un gran favor com a país. Un favor reconciliador.

El pitjor és la paràlisi, instal·lar-nos en la impotència o la batussa. La fragmentació política i el desànim social no hi ajuden. Episodis irresponsables com la no aprovació dels darrers pressupostos són ganes de naufragar. La situació, ni aquí ni al món, no està per a frivolitats. Toca arremangar-se, treballar braç a braç. Amb els que pensen com tu i amb els que discrepen. Perquè no hi haurà cap partit que tingui prou força popular, és a dir, prou legitimitat política per anar sol endavant. Qualsevol combinació demanarà aglutinar dues o probablement tres sigles. Hi han d’estar disposats els líders, però també els ciutadans. Cal tenir-ho clar abans de votar. La cosa haurà d’anar de sumes, no de més divisions. Els lideratges hauran de ser aglutinadors de debò. O ens situarem en un cul-de-sac i en una incerta repetició electoral.

La democràcia és la manera dialogant de resoldre les discrepàncies. Com més fondes, més diàleg reclamen. Les campanyes electorals remarquen les diferències, però l’endemà calen denominadors comuns. A Barcelona i a Madrid: perquè són vasos comunicants. Per abordar els tres grans reptes esmentats és necessària la sintonia entre la plaça de Sant Jaume i la Moncloa. En sabran? En sabrem? A veure què passa ara a la Moncloa amb (o sense) Sánchez. Més sotsobra.

En temps polaritzats és crucial no deixar-se arrossegar pels maximalismes populistes, per aquella fàcil dialèctica de confrontació que té el regust d’un testosterònic perfum adolescent. Traïdors i solucions màgiques? Aquesta és la fórmula que explota la ultradreta, sigui espanyola –abundant– o nostrada –incipient–. Les extremes dretes i les dretes extremes són els principals esculls per a la reconciliació, però no són els únics. També els personalismes i els retrets creuats fruit de la història recent. A banda de si sumen o no sumen tant l’independentisme com el tripartit d’esquerres –certament, cap dels dos no està clar que pugui tirar endavant–, potser la via autènticament reconciliadora seria un acord de centralitat: PSC, ERC i Junts (ja ha funcionat amb la investidura de Sánchez). Molt difícil, esclar. En tot cas, alerta. Perquè sempre tot és susceptible d'empitjorar. Vegeu Madrid. I ja se sap que, com pitjor, pitjor.