La posta de sol

És una imatge poderosa de la nostra societat, la que ens donen ara mateix les postes de sol que a les nostres illes provoquen la contemplació enfollida d’un espectacle que, invariablement, anuncia l’ocàs. No s’hi pensa, en l’ocàs. I una no voldria fixar la mirada en l’espectacle natural, sinó precisament en l’altra banda de la postal. Som privilegiats –Macià Blázquez em deia fa poc en una entrevista que això és justament el que l’inquieta. Tenim una naturalesa, un paisatge bellíssim que ens ofereix cada dia, cada capvespre, una de les millors representacions del que és capaç de fer. El sol i la seva energia, l’aigua que necessitam, la vegetació que també, tot això ho tenim magníficament representat. I llavors tenim aquesta manera de viure nostra, que tot ho consumeix, ara fins al paroxisme. Es consumeixen postes de sol com si no hi hagués un demà, com es consumeix tot, i es va a veure-les encara que es tingui la seguretat que hi haurà un embós descomunal, que estaran hores per arribar-hi –si s’hi arriba– i que la contemplació serà poc plaent o impossible. La posta de sol anuncia l’ocàs, i el pitjor davant un final és negar-lo o, potser pitjor encara, tenir-hi una actitud tan entregada que n’inflem més i més el consum perquè el model es veu discutit i s’ha de sobreactuar: més gent a les postes de sol, més embossos, més mal a la natura, més turistes, més habitatges de luxe, més jets privats, més, més, més. També el sol sobreactua abans de desaparèixer. Afortunadament, el sol torna a sortir cada dematí . I nosaltres hauríem de fer-li mamballetes, però també demanar-nos què cal fer com a principi, quins volem que siguin els principis dels nous dies perquè no se’ns n’escapin els finals.