27/08/2023

Postal d’estiu d’un país rostit

Content de poder-los dir “bon dia” altra vegada. Acabo de tornar del mateix viatge que tots vostès, un viatge al desert dels trenta-cinc graus a l’hora de dinar, tot i els nou-cents metres d’altitud. I així un dia, i un altre dia, i un altre dia; un viatge a l’aire escaldat de bon matí, a les gespes torrades, als marges pansits i als arbres ressecs. Un viatge a un país marró.

L’alzina ha fet honor a la descripció que en fa en Martí Boada: “Suporta les condicions més extremes del clima continental, des de les gelades a la sequera de l’estiu”. Sí, són sofertes les alzines, tot i que també han deixat anar llast. Però el til·ler ha acabat dimitint per esgotament. Al juny, la copa verda era tan frondosa que no es podia veure el cel a través de les branques. Avui, el pobre til·ler és un colador del sol totpoderós. Ha perdut galledes i galledes de fulles que han anat caient cruixides i rostides, sense la sensualitat lànguida de la tardor, en una nova i cinquena estació de l’any, el metaestiu, per a la qual no estaven equipades. Dissabte la temperatura va baixar quinze graus, i ahir no va parar de ploure, com si fóssim a un altre país. La terra no deu entendre res.

Cargando
No hay anuncios

He visitat la casa d’Aristides Maillol al peu del camí que s’enfila fins al coll de Banyuls, obert vergonyantment però, a la fi, obert. Al Museu, on hi ha la tomba de l’artista, s’hi exhibeix una petita però suficient mostra de peces del que diuen que és el millor escultor francès contemporani després de Rodin.

I he sentit cantar el camí de l’aigua, per fi, darrere la casa dels grans Josep Maria Boix i Loles Vidal a Bolvir, no gaire lluny de l’església de Talltorta, on un rector austriacista del segle XVIII va fer pintar una església, com si fos un manifest polític, quan el Borbó i els seus bisbes ja ens havien envaït. Li van fer tapar el desacatament, però les pintures han tornat a aparèixer, i el museu a la rectoria que ho explica amb hologrames és sensacional.