Una postal marroquina
Passar uns dies al Marroc permet constatar de primera mà com aquesta monarquia absoluta, comandada amb mà de ferro i guant de seda aspra pel bon amic d'Espanya Mohamed VI, ha posat la directa en una economia que aposta pel creixement. Hi ha obres per tot arreu, la campanya turística postcovid torna a prometre ser excel·lent (però sembla que el règim s'ha proposat no dependre tan durament d'aquest sector com els amics espanyols, per exemple), i tot el país s'ha convertit en un gran centre d'inversions, dins el qual les empreses estrangeres pugnen per posicionar-se. Qui diu inversions diu especulació, naturalment. Des de la capital, Rabat, podeu agafar un TGV que us durà en 45 minuts fins a Casablanca, la ciutat que el cinema va convertir en un mite i que avui no tan sols és un punt neuràlgic per al sector de les comunicacions i les tecnologies, sinó que també és el lloc on es va construir la Gran Mesquita, la quarta més gran del món, que, juntament, amb el Mausoleu de Hassan II a Rabat, defineix una nova idea de monumentalitat emanada del poder religiós i polític.
La vida bull a les ciutats marroquines, a les seves medines i casbes, però també als seus barris acomodats, plens d'estrangers que arriben al país bé com a turistes encara il·lusionats pels misteris de la moreria, bé per fer-hi estades de feina. La gent del país i els nouvinguts conviuen sense problemes i amb Mohamed VI es viu bé, gràcies, només a condició de no treure a col·lació segons quins temes, el primer dels quals és el rei mateix. Tampoc és oportú parlar de migració il·legal, i encara menys del Sàhara. En aquests dos darrers punts és quasi obligat aturar-se a fer una salutació al govern d'Espanya i al seu president, Pedro Sánchez, però també a la Unió Europea, que ha decidit que, amb el Marroc, cal fer negoci i no tenir problemes. Qui és, doncs, el problema? No ho és el rei Mohamed i la seva corrupta monarquia, sinó el poble saharaui i la seva negligida (per Espanya, en primer lloc) demanda d'autodeterminació. Marroc ens recorda, per si ho havíem oblidat, que el problema sempre són els pobres. Mai, o quasi mai, els rics.
Les autopistes i els quilòmetres de via ferroviària creixen al mateix ritme que la fortuna personal del rei, i els paral·lelismes amb la monarquia borbònica (i amb l'anterior cap d'estat espanyol, el dictador Franco) es fan quasi inevitables. Amb una excepció: la llengua amaziga, proscrita per Hassan II, ha estat, en canvi, reconeguda i promoguda pel seu fill Mohamed, i podeu contemplar (llegir ja és més difícil) els seus bells caràcters quasi alienígenes a la retolació oficial de tot el país, començant per la que figura a les façanes del Parlament o del Tribunal Suprem. En contraposició amb Espanya, on parlar una llengua diferent del castellà (per cooficial que sigui) al Congrés de Diputats està absolutament prohibit, resulta que la monarquia absoluta marroquina demostra més sensibilitat per la diversitat lingüística que la plena democràcia espanyola.
