Posteritat de Manel Marí
Com que el temps passa d'una manera escandalosa, avui ja fa cinc anys que va morir el poeta Manel Marí, a 42 anys, a causa d'una infecció pulmonar d'abans del coronavirus. La data serveix per constatar que la poesia, la millor poesia, fa certs els tòpics i perviu desafiant el pas del temps i la desaparició física dels seus autors. Així, d'una manera pausada, gens aparatosa, tan discordant de l'esperit dels dies que vivim, la poesia de Manel Marí no ha fet més que mantenir-se viva a través dels lectors que no volen (no poden) prescindir-ne una vegada la coneixen, i dels nous lectors que han arribat a la lectura dels versos brillants, contundents, memorables, feliçment rotunds, del nostre poeta. La figura i l'obra de qui va ser tan eivissenc com valencià (un perifèric de les perifèries, com de vegades fèiem broma a les nostres converses) han rebut múltiples reconeixements, homenatges i guardons pòstums, i tots han estat ben d'agrair i ben merescuts. Però, tal com el mateix Manel sabia, el millor sempre és que una colla de persones (en reunions de tres o quatre fins a més de cent, que de tot hi ha hagut) es reuneixin a llegir, recitar, dir, cantar, compartir els seus versos, que sonen tan nous, tan irreverents, tan lleugers o tan fondos com quan van ser acabats d'escriure. Això, per fortuna, ha anat succeint de manera habitual durant aquests cinc anys, i és d'aquesta manera que els poemes, per humils que siguin, tenen una vida molt més llarga i fructífera que la de qualsevol bestseller, que és la sensació d'un moment concret però que després cau en un oblit igualment sensacional –i irremissible–. Les reunions de gent que llegeix Manel Marí, en canvi, sempre són un fet alegre, vital, celebratori, com ho era el mateix poeta i com ho són els seus poemes.
Total, que entre una cosa i l'altra, Manel Marí s'ha anat fent una posteritat, que és una cosa de la qual segur que n'hauria rigut molt en aquest món, i que el deu fer riure a l'altre barri de la manera que riguin allà. Hi ha ajudat en gran manera el fet que, fa poc més d'un any, aparegués el volum El nòmada i l'arrel, una antologia de la poesia de Manel Marí confegida per Carles Rebassa (que també és poeta i acaba de publicar un llibre magnífic, El Caire Formentera, amb el qual va guanyar el Premi de Poesia Sant Cugat en memòria de Gabriel Ferrater). L'antologia, naturalment, conté poemes dels onze llibres que va publicar Manel Marí, però a la vegada es proposa com un nou llibre de Manel Marí, com una nova manera d'acostar-se a la seva obra poètica que és tan interessant i atractiva per als lectors nouvinguts com per als que ja coneixien aquesta obra. L'obra –no em canso de dir-ho– d'un dels poetes més importants de la seva generació, la que va començar a publicar durant els anys noranta. Una poesia que perdura, que ressona, i que no tan sols és viva per ella mateixa, sinó que vivifica aquell que s'hi acosta. “Jo soc la veu d'uns altres que frisa per cremar-se”, va escriure Manel Marí, i certament la veu crema i el foc no cessa.
