Postureig antiturístic
PalmaMai no s’havia vist una reunió tan massiva com la mesa que va muntar el Govern per plantejar que la saturació turística és insostenible i que cal posar-hi límits. Hi eren tots i ningú no volia assumir la culpa. Els hotelers reclamaven que les administracions públiques s’hi impliquin; el lloguer turístic es queixava perquè el castiguen; les empreses de rent a car explicaven amb paternalisme que la llei de l’oferta i la demanda és un ésser superior que els humans no poden controlar –un senyor d’una companyia que es diu OK també va recomanar que els ciutadans de les Illes haurien de viatjar una mica més per llevar-se aquest provincianisme que passegen–, i les institucions públiques jugaven el paper de sacerdots d’una cerimònia de càntics de sirena.
L’estampa es va completar amb un grapat d’activistes desubicats i amb un compromís: fer un informe que no se sap quan es començarà ni quan s’acabarà, i que elaborarà un comitè d’experts que ningú no sap qui són llevat de qui els comanda –a la vegada, els experts coordinaran grups de treball que desconeixen quines àrees cobriran ni quina informació aportaran al document.
Així les coses, aquesta temporada turística rebrem més de 20 milions de turistes, la xifra més alta de tota la punyetera història. Hem estat milers d’anys esperant aquest moment. Segles i segles d’evolució per omplir les Balears d’avions, de vaixells, de cotxes i de personatges vermells, sandàlies i olor de crema barata, sense oblidar la classe alta: Homo sapiens (?) passejant pel Born mentre se senten superiors als altres perquè duen penjada al braç una bossa de paper amb unes lletres que se suposa que donen molta de classe –això no ho puc confirmar, perquè no tenc doblers a bastament per passejar amb una bossa d’aquestes.
El postureig antiturístic no permet passar a l’acció ni anar més enllà de les paraules tòpiques. Es tracta de posar cara de condescendència, mirar a càmera i assegurar que entens la indignació ciutadana. També implica lloar sense aturar la bona predisposició de tothom a seure i repetir els mateixos tòpics que tu has dit abans. A més, et pots fer servir d’idees auxiliars, com que cal créixer en qualitat i no en quantitat –aquesta no falla mai i és transversal: l’amollen a dretes i esquerres–, i que calen dades, moltes dades, abans de prendre una decisió, perquè decidir és una d’aquestes coses que generen vertigen i calfreds.
Mentrestant, un fantasma recorre les Balears: la mobilització ciutadana, que queda fatal en plena temporada turística. Què és això de molestar la gent decent que passeja tranquil·lament pels carrers alimentant el seu Instagram, en lloc de tenir paciència i esperar les dades per assegurar-nos que estam saturats?
