El postureig i la divina proporció

Fa uns mesos, una de les moltes franquícies del carrer de Sant Miquel de Palma va tancar per obres. Als mostradors, desacomplexadament, un rètol ens explicava: “Disculpen las molestias. Estamos trabajando para mejorar nuestra imagen”. El que em va quedar clar va ser que la imatge de la franquícia X tenia un problema important: el seu departament de comunicació.

Em venen al cap mil motius (de fons) millors per justificar les molèsties produïdes per un tancament temporal: millorar el servei al client, ampliar les instal·lacions, actualitzar-se informàticament, eliminar barreres arquitectòniques... O, ja que hi som, aconseguir un funcionament mediambientalment sostenible; millorar les condicions laborals de les treballadores; oferir productes de major qualitat, major proximitat o produïts més justament...

Però no. El departament comercial de la cadena havia considerat que l’únic motiu de les obres (i de les molèsties) era millorar la pròpia imatge (sense cap benefici efectiu real per als usuaris), i li va semblar obvi que no calia dissimular-ho. Un comportament impensable fa només uns anys. En quin moment l’obsessió per la imatge no només va créixer desproporcionadament, sinó que, a més, va acabar invertint i pervertint la relació de causalitat i de prioritat entre la forma i el fons? Des de quan la forma ja no és l’expressió del fons, sinó que té entitat pròpia i independent, i el fons ha passat a ser un farciment subsidiari?

Seria una ingenuïtat creure que la imatge i la forma són irrellevants, o pensar que això del postureig és cosa de millennials. A Roma, com conta Plutarc, ja sabien que les coses –les dones del Cèsar, posem per cas–, a més de “ser-ho”, ho havien de “semblar”. I, fins i tot abans, el Gran Alexandre va deixar l’estela d’un regnat –d’un polític, de fet– extremadament sensible a la fama i a la glòria i, per tant, molt preocupat per la construcció i la perdurabilitat de la pròpia imatge.

Si una bona feina o una bona acció no es comunica bé o no aconsegueix projectar suficientment una imatge coherent i adequada, perd gran part de la seva efectivitat i funció, fins al punt de resultar inexistent per a l’opinió pública i prescindible per a la societat. Ho sabem i ho acceptam. I té la seva part positiva. Tot és qüestió de proporcionalitat.

Diuen que la relació entre el fons i la forma hauria d’atendre una proporció gairebé divina: la de l’iceberg. Això és, una proporció d’1/9. És a dir, que un projecte ha de tenir òbviament una part “visible”, “emergent”, “identificable”. Però que s’ha de sustentar sobre 8 parts “consistents”, “substantives”, “definitòries”... És a dir, que tot i les concessions a la galeria i a la graderia, ha de ser bàsicament i essencialment “real”.

Hi pensava arran de les primeres passes de Pedro Sánchez –el Zapatero 2.0–, que va prometre el càrrec sense bíblies, ni creus, ni capadetes a Felip VI. I arran de les primeres imatges que es varen filtrar des dels “perfils” de la Moncloa: el fúting del nou president, els jocs amb la cusseta Turca, les mans de Sánchez, les ulleres de sol en el Falcon de la Força Aèria...

I tot abans d’haver concedit cap entrevista –la primera a TVE, el 18 de juny– i sense haver fet cap roda de premsa davant periodistes espanyols –només ha comparegut a l’estranger: París, Berlín, Brussel·les, Lisboa...–, a pesar de la dimissió d’un ministre i la imputació d’un altre. Comença a semblar que el president Sánchez treu el mateix profit de les xarxes socials que treia Rajoy del plasma.

És vera que els gestos són importants, que obren camins, que marquen trajectòries, que ressalten, que connoten, que propicien dinàmiques, que apugen o davallen el termòstat... Però són gestos. No es pot governar un país a base d’imatges d’Instagram i girs efectistes. Ni a cop de drets civils i pancartes penjades als balcons. Es necessiten reformes profundes –de la justícia, de les condicions laborals– i reconversions urgents –la turística, sense anar més enfora. I nous consensos –sobre la monarquia, sobre el dret a decidir– i, per descomptat, un millor finançament –autonòmic, si voleu; però, sobretot, del sistema educatiu. Feina real, solucions als problemes reals. I no confondre la transparència i el donar comptes amb les ocurrències del 'community manager'.