Es pot ser català a Espanya?

La vida és injusta. Fins al punt que sempre mantens l’esperança en alguna cosa, ni que sigui molt concreta, precisa, o mida microbi desnerit, i res, la dalla de la punyetera injustícia et fot: zas! Molta gent encara mantenia la il·lusió que el ciutadà Albert Rivera se’n sortís. I res. Ara surt volant del poderós despatx d’advocats Martínez-Echevarría. Un bon pollastre de rostisseria té el català. Un altre. Un darrere l’altre. Aquest és el tema. A Rivera el va estimar Espanya i ara no el vol ningú a Espanya. Rivera és un producte km 0: un pollastre a l’ast de granja catalana. Rivera dona voltes i no se’n surt i sempre acaba devorat, cruspit a la Carpanta castellana manera. No es pot ser català a Espanya.

No hi ha cap possibilitat. Fins i tot quan celebres un aniversari. 11 de febrer de 1873. Proclamació de la Primera República Espanyola (1873-1874). Per pocs anys no estimada! Va durar menys que un tall de pernil salat a dos quilòmetres dels bigotis radar d’un gat. Aquesta República és un suat satisfyer polític de l’esquerra totalitària espanyola per dir: veieu quin plaer dona canviar les coses? Sí, es pot! I cauen defallits d’autoplaer lèxic, retòric, vegetal, impotent. Res, gent sense evolució i reproducció. Perquè no t’explicaran mai com van carbonitzar a la rostisseria el primer president de la República: Francesc Pi i Margall. Un altre pollastre català que va cuinar allò del federalisme per donar pinso a l’Espanya caníbal. Es creia que amb el blat federal la bèstia s’amansiria. El pollastre català va acabar deprimit, decebut, rostit, brasejat, decapitat, degollat, consumit, devorat. Tot. Era un pollastre lluent, ple de plomatge, vigorós, acolorit, i va esdevenir un cadàver, una ànima zombi. Els seus amics pseudofederalistes espanyols s’enreien d’ell i el van batejar com a “sant laic”. Assaltar el cel per fotre-li un tret al pollastre i cap a la cassola. Així va ser.

Pi i Margall mor el 29 de novembre de 1901. Just el dia de debat al Congrés. No hi pot anar: està malalt d’Espanya. És al llit-rostisseria donant els darrers tombs letals. Però a la pollastreria espanyola el president del consell de ministres, Práxedes Mateo Sagasta, va esmolant els ganivets de la matança. La sessió va de “debate catalanista ”. El polític ja avisa el futur dels pollastres catalans. Zas! “Yo llamo la atención de los catalanistas respecto a la anomalía de querer constituir una división dentro de una misma nación hoy que todo el mundo tiende a agruparse ”. Zas! “No, el catalanismo no es cierto que lo haya invadido todo en Cataluña. Esto no es posible. Si fuera verdad que fueran muchos, nada bastaría para curarles el mal y no habría ya problema que resolver; estaríamos frente a una conflagración y nos opondríamos por medio de las armas, de todos modos, porque España no puede dejar que se le arrebate impunemente ni un pedazo de su tierra, ni un pedazo de su sangre ”. Zas! I Pi i Margall va estirar la pota. Certificat de defunció: no es pot ser català a Espanya. I se’l van menjar amb patates, suc i tot regat per un bon vi. Després van dissecar el federalisme com si fos una cuixa de corral de la pell de brau i ara en fan consoladors en forma de bec d’animal pseudoecològic per donar plaer sostenible sense contaminació acústica. No som una nació: som un pollastre al plat.

Malgrat que hi ha clíniques de desintoxicació, lobotomies, vacunes, tortures, carnisseries, rostisseries... un català mai pot ser català a Espanya. Algú dirà que això ja ho sabíem. Bé, sí i no, perquè molts pollastres no ho saben i es pensen que no acabaran com Pi i Margall o Rivera. Tots acaben igual. Fins i tot els més fidels. Ara bé, ara ja hi un altre pas de corral: cada cop és més difícil ser català a Catalunya. La rostisseria autòctona ja és una guillotina. Zas! I a la cassola! El pollastre català ja és una criatura amb el cap rodolant per una banda i el cos embogit per l’altra. Ja no som orgànics. Estem desconnectats cap i cos. Esperit i matèria. Neurona i suor. Admetem-ho: vivim en una macrogranja. No es pot ser català a Espanya; no es pot ser català a Catalunya... Què es pot ser? Correcte: no es pot ser. D’això anava i va tot. Ja ho va explicar Orwell a La rebel·lió dels animals. El pollastre està servit.