Pot ser més estúpid, tot plegat?
No és la hipocresia, el que em molesta: és l'estupidesa. Estem tots estupefactes –estupefactes!– que al president Trump i al seu equip tant se'ls en doni protegir la informació classificada o les lleis federals de retenció de registres. Però això ja ho sabíem. El que és molt pitjor és que els principals funcionaris de l'administració Trump posessin en perill les nostres tropes compartint plans militars en una aplicació de missatgeria i, sense adonar-se'n, convidessin un periodista al xat. Això és perillós. I és, senzillament, estúpid.
Aquesta és l'última d'una sèrie de ferides autoinfligides pel nou govern que estan malbaratant la força dels Estats Units i amenaçant la seguretat nacional del país. Acomiadar centenars de treballadors federals encarregats de protegir les armes nuclears del nostre país també és estúpid. També ho és plegar veles en l'esforç de lluitar contra les pandèmies mentre un brot mortífer d'Ebola s'estén per l'Àfrica. No té sentit purgar generals, diplomàtics i espies talentosos en un moment en què rivals com la Xina i Rússia intenten ampliar la seva influència global.
En un món perillós i complex, no n'hi ha prou amb ser fort. També has de ser intel·ligent. Com a secretària d'Estat de l'administració Obama vaig defensar el poder intel·ligent, integrant el poder dur del nostre exèrcit amb el poder tou de la nostra diplomàcia, l'ajuda al desenvolupament, el poder econòmic i la influència cultural. Cap d'aquestes eines pot fer la feina tota sola. Juntes fan dels Estats Units una superpotència. L'enfocament de Trump és el poder estúpid. En lloc d'uns Estats Units forts que facin servir totes les seves forces per liderar el món i enfrontar-se als seus adversaris, els Estats Units de Trump seran cada vegada més cecs i maldestres, febles i aïllats.
Comencem pels militars, perquè això és el que diu que li importa. No us deixeu enganyar pels fatxendes. El senyor Trump i el secretari de Defensa, Pete Hegseth (famós pel xat esmentat), sembla que estan més centrats en picabaralles impostades sobre la cultura woke que no pas en les baralles reals contra els adversaris dels Estats Units. ¿Algú creu realment que eliminar els homenatges als aviadors afroamericans de Tuskegee ens fa estar més segurs? El Pentàgon de Trump va purgar les imatges de l'avió que va llançar la bomba atòmica que va posar fi a la Segona Guerra Mundial perquè es deia Enola Gay. Estúpid.
En lloc de treballar amb el Congrés per modernitzar el pressupost militar i que l'exèrcit pugui fer front a amenaces canviants, el president està acomiadant generals d'alta graduació sense una justificació creïble. Cinc exsecretaris de Defensa, republicans i demòcrates, han advertit amb raó que això "soscavarà el nostre cos de voluntaris i debilitarà la nostra seguretat nacional". Els acomiadaments massius també afecten les agències d'intel·ligència. Com va dir un exespia sènior: "Ens estem disparant al cap, no al peu". La qual cosa no és una pràctica perspicaç.
Si són tan imprudents amb el poder dur dels Estats Units, no és d'estranyar que n'estiguin triturant també el poder tou. Com a exsecretària d'Estat, estic especialment alarmada pel pla de l'administració Trump de tancar ambaixades i consolats, acomiadar diplomàtics i destruir l'Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID). Permeteu-me explicar la importància d'aquest punt, perquè en general s'entén menys que la importància dels tancs i els caces.
Vaig visitar 112 països i vaig fer més d'un milió i mig de kilòmetres com a màxima representant de la diplomàcia nord-americana, i he vist com és de valuós que el nostre país estigui representat sobre el terreny en llocs llunyans. L'exèrcit nord-americà va entendre fa temps que les nostres forces s'han de desplegar preventivament per projectar el poder nord-americà i respondre ràpidament a les crisis. Passa el mateix amb els nostres diplomàtics. Les nostres ambaixades són els ulls i les orelles en què es basen les decisions polítiques de Washington. Són una plataforma de llançament per a operacions que ens mantenen segurs i pròspers, des de formar forces antiterroristes estrangeres fins a ajudar les empreses nord-americanes a entrar en nous mercats.
La Xina entén el valor de la diplomàcia preventiva, per això ha obert noves ambaixades i consolats a tot el món i ara en té més que els Estats Units. La retirada de l'administració Trump donaria a Pequín via lliure per difondre la seva influència sense oposició.
Els diplomàtics fan amics per als Estats Units per no haver d'anar sols per aquest món competitiu. És així com els meus companys i jo vam poder reunir les Nacions Unides per imposar sancions demolidores al programa nuclear de l'Iran i per obligar Teheran a aturar-se en el seu camí cap a l'obtenció de la bomba, una cosa que la fanfarroneria del Sr. Trump no ha pogut fer. (De fet, va retirar el finançament als inspectors que vigilaven els centres d'investigació iranians. Estúpid.)
La diplomàcia és rendible, sobretot comparada amb l'acció militar. Prevenir les guerres és més barat que fer-les. El mateix exsecretari de Defensa de Trump, Jim Mattis, un general del cos de marines retirat amb quatre estrelles, va dir al Congrés: "Si no financeu el departament d'Estat com cal, hauré de comprar més munició".
La nostra ajuda al desenvolupament sempre ha estat una petita part del pressupost federal, però també té un impacte enorme en l'estabilitat internacional, especialment combinada amb una diplomàcia eficaç. Quan els dòlars nord-americans ajuden a aturar la fam o un brot, quan responem a un desastre natural o inaugurem escoles, ens guanyem cors i ments que, d'una altra manera, podrien acostar-se a terroristes o rivals com la Xina. Reduïm el flux de migrants i refugiats. Enfortim governs amics que, d'altra manera, podrien ensorrar-se.
No intento fer veure que tot això és fàcil o que la política exterior nord-americana no ha estat plagada d'errors. Liderar és difícil. Però la nostra millor oportunitat de fer-ho bé i de mantenir segur el nostre país és enfortir el nostre govern, no debilitar-lo. Hem d'invertir en els patriotes que serveixen la nostra nació, no insultar-los.
Amb reformes intel·ligents, les agències federals, incloent-hi el departament d'Estat i la USAID, podrien ser més eficients i eficaces. Durant l'administració Clinton, la iniciativa Reinventing Government del meu marit, liderada pel vicepresident Al Gore, va treballar amb el Congrés per racionalitzar la burocràcia, modernitzar la plantilla i estalviar milers de milions de dòlars. En molts aspectes va ser el contrari de l'enfocament de terra cremada de l'administració Trump. Ara no estan reinventant el govern, l'estan enfonsant.
Tot això és estúpid i perillós alhora. I ni tan sols he parlat del mal que està fent Trump acostant-se a dictadors com Vladímir Putin, fent miques les nostres aliances –multiplicadors de força que amplien la nostra influència i comparteixen les nostres càrregues– i destruint la nostra autoritat moral soscavant l'estat de dret a casa nostra. O com està ensorrant la nostra economia i inflant el nostre deute nacional. Els propagandistes de Pequín i Moscou saben que estem enmig d'un debat global sobre sistemes de governança que competeixen entre ells. Els habitants i els líders de tot el món estan atents per veure si la democràcia encara pot oferir pau i prosperitat, o si pot, fins i tot, funcionar. Si els Estats Units són governats com una república bananera, amb una corrupció flagrant i un líder que es col·loca per damunt de la llei, perdrem aquest debat. També perdrem les qualitats que han fet dels EUA un país excepcional i indispensable.
Si el que està en marxa és una jugada mestra, jo no sé veure-la. Potser Trump vol tornar a les esferes d'influència del segle XIX. Potser només l'empenyen rancúnies personals i d'alguna manera està superat per les circumstàncies. Com a home de negocis, va portar els seus casinos d'Atlantic City a la fallida. Ara està jugant amb la seguretat nacional dels Estats Units. Si això continua, una patinada en un xat de grup serà l'última de les nostres preocupacions, i no ens salvaran ni tots els emojis de punys i banderes de tot el món.
Copyright The New York Times
