De Potemkin a Putin
Entre les imatges i les notícies relacionades amb la recent retirada russa de la ciutat ucraïnesa de Kherson, n’hi ha una que ha passat força desapercebuda. Abans d’evacuar completament la ciutat, les tropes de Putin se'n van endur nombroses obres d’art i objectes de valor..., i també els ossos del príncep Grigori Aleksàndrovitx Potiomkin (habitualment transliterat com a Potemkin), enterrats a la catedral de Santa Caterina de la ciutat que ell mateix havia fundat el 1778. El fet resulta tan insòlit com remarcable perquè –com miraré d’explicar en els paràgrafs següents– la figura de Potemkin és un símbol i una metàfora de la Rússia dels darrers dos-cents cinquanta anys.
Nascut en el si de la baixa aristocràcia, atractiu, intel·ligent i ambiciós, Potemkin desenvolupà una paral·lela i exitosa carrera a l’alcova de la tsarina Caterina II i en la governació informal de l’imperi rus, dins del qual fou, durant les dècades de 1770 i 1780, el personatge més influent. Des d’aquesta posició, va fer dues coses que caracteritzen la política russa contemporània fins avui mateix: promoure l’expansió territorial cap al sud, cap als mars càlids, tot ignorant l’existència d’una identitat ucraïnesa (colonització de l’anomenada Nova Rússia, annexió de Crimea...); i aparentar que l’imperi era molt més poderós i pròsper del que realment era.
Això últim es concretà en els famosos “pobles Potemkin”, que potser la llegenda ha exagerat però que tenen una base real. El 1787, durant una llarga gira de la tsarina i del cos diplomàtic estranger per les noves províncies meridionals, Potemkin procurà que els pobles existents apareguessin esplendorosos i/o en va fer construir d’altres que eren només uns decorats de cartó pedra amb figurants, per tal d’impressionar la monarca i el seu seguici, i al mateix temps realçar la pròpia tasca colonitzadora.
I bé, bona part de la història russa des d’aleshores es pot resumir en aquests dos propòsits: l’afany d’eixamplar les fronteres cap al sud i cap a l’oest; i la constatació reiterada que l’aparent colós tenia els peus tecnològics i militars de fang. Al llarg del segle XIX, els exèrcits tsaristes només van obtenir victòries còmodes enfront d’adversaris amb un grau molt inferior de desenvolupament (l’Imperi Otomà, els kanats musulmans d’Àsia Central...). Quan els enemics eren França i la Gran Bretanya (per exemple a Crimea el 1853-1856), el desenllaç era la derrota russa.
L’estiu del 1914, arran de l’esclat de la Gran Guerra, va semblar que amb la mobilització general russa es posava en marxa un corró humà de milions d’homes, amb reserves inesgotables, que res no deturaria fins a arribar a Berlín i Viena. A l’hora de la veritat, alemanys i austrohongaresos van ser gairebé sempre molt superiors en tots els terrenys, i l’enorme exèrcit de Nicolau II acabà col·lapsant, fent caure el règim i obrint les portes a la Revolució Bolxevic.
És cert que aquesta norma del gegant amb els peus de fang té dues grans excepcions: la invasió napoleònica de 1812 i la invasió hitleriana de 1941. Però observin que, en ambdós casos, durant els primers mesos de campanya la resistència de les tropes d’Alexandre I o de Stalin s’esfondrà. Va caldre veure l’invasor estranger a les portes (o a dins) de Moscou, va ser necessària la il·limitada brutalitat de la rassenkrieg (guerra de races) nazi perquè es produís en la societat russa de principis del segle XIX, en la soviètica de mitjan segle XX, una reacció instintiva d’autodefensa, un impuls gairebé biològic de preservació de la terra natal que, a costa d’enormes sacrificis (immensament més grans el 1942-1945), aconseguí expulsar i derrotar els pretesos conqueridors vinguts d’Occident.
Aquesta idea de “la pàtria en perill” només va funcionar en les dues ocasions esmentades. No ho va fer a l’Afganistan (1979-1989) perquè, lluny de defensar el propi territori, allà l’Exèrcit Roig protagonitzava una guerra d’expansió i conquesta per a la qual demostrà no estar preparat. I tampoc no ho està fent a Ucraïna des del passat febrer, perquè tota la intoxicació mediàtica putiniana no ha pogut convèncer la societat russa que està fent front a una invasió forana, o que Ucraïna representa una amenaça existencial per a la Federació governada des de Moscou. Una bona prova és la desbandada dels centenars de milers de joves expatriats arran de la mobilització parcial decretada per Putin al setembre.
Al mateix temps, aquests nou mesos de guerra han mostrat altra vegada la imatge del gegant descalç. Si el 1914 les botes dels soldats del tsar tenien soles de cartó que es desfeien a la primera pluja, el 2022 els vehicles de l’interminable comboi que havia de prendre Kíiv des del nord tenien els pneumàtics degradats i les erugues espatllades. Avui, i si deixem de banda l’arsenal nuclear, l’exèrcit ucraïnès està molt més ben armat, dirigit i motivat que el rus. Els enormes míssils que desfilen cada any per la plaça Roja són una mica els “pobles Potemkin” de Putin; però la realitat és al pont de Kertx volat, al creuer Moskva enfonsat, a les ciutats de Khàrkiv o Kherson alliberades.
