Pots parlar-me en català

Vam passar per la caixa del supermercat i ens va atendre un noi força jove que parlava català amb les clientes que anaven abans que nosaltres. Es veu que quan es va dirigir a mi ho va fer en castellà. Dic es veu perquè jo ni me’n vaig adonar, fa temps que sordejo quan em passen aquestes coses. Fet i fet, porto vivint aquesta mateixa escena des dels vuit anys. Què hauria de fer? Aturar-me cada cop i dir: em pots parlar en català com a les altres, no pateixis? ¿O fer pedagogia explicant que aquesta societat fa temps que ha canviat i els catalans som més variats que abans o que existeix un sistema que es diu immersió que fa que els fills dels immigrants que van a escola aprenguin català? Hi va haver una època en què tenia paciència i donava aquestes explicacions. Ser immigrant és haver de donar explicacions. Però ja no, ja no vull perdre ni un minut a descriure una normalitat que els altres no veuen potser perquè no la volen veure. De manera que he desenvolupat aquesta sordesa selectiva i visc més en pau amb el que soc: una mare que parla en català als seus fills (segona llengua materna) i no té gens de ganes que li recordin dia sí dia també que és estrangera. Aquesta vegada, però, em va saber greu perquè jo no em vaig adonar del canvi de llengua del caixer però la meva filla petita sí. Les discriminacions quotidianes em solen lliscar, però que ella les vegi m’entristeix de la mateixa manera que m’entristia, quan acompanyava el meu pare a fer gestions, que parlessin de vostè a tothom però a ell el tutegessin sense ni tan sols demanar-li permís. I encara no eren els temps en què es tutejava a tothom com ara. La seva condició d’estranger esborrava miraculosament l’edat que li hauria merescut el tractament de respecte. “Si em passés a mi –em va dir la nena al supermercat– que em parlessin en castellà perquè es pensen que no entenc el català, els deixaria anar una frase ben complicada i llarga”. “A tu no et passarà”, li vaig dir mirant-me els seus cabells llisos, tan diferents dels meus que quan la portava al parc moltes mares es pensaven que era la cangur. “Ja ho sé”, em va respondre, i no sé si era el dia o el temps o el cansament, però en aquesta petita conversa hi vaig notar una petitíssima distància entre ella i jo que em va fer nosa perquè no ens venia de dins, era una ingerència inoportuna en un vincle sòlid, una intrusió que arriba de fora, de la percepció que els altres encara tenen de mi. Una percepció que xoca amb com em veu ella, acostumada com està a les variacions capil·lars o de to de pell que sap que són epidèrmiques. Va ser en aquest punt exacte que vaig sentir la fiblada dolorosa aquell dia: en adonar-me que, en fer-se gran, anirà descobrint que hi ha persones que a ella i a mi no ens perceben com a iguals, que intentaran fer-li perdre la meravellosa ceguesa de la visió estrangeritzant del fenotip. No només a ella: els seus companys de classe, cadascun amb un o dos pares nascuts en un altre país, encara no han estat enverinats amb el virus corrosiu de l’alterització, encara es veuen els uns als altres pel que són individualment, encara no els han enterbolit la mirada amb innombrables i absurds prejudicis.

Sé que el caixer no em va canviar de llengua per maldat o per una intenció clara de fer-me sentir tot d’una estrangera. El seu mecanisme és inconscient i es perpetua tot i que la realitat hagi canviat. Que una senyora gran em parli en castellà ho puc entendre, però que ho faci un noi que no deu tenir més de vint anys em desespera. Fa vint anys jo ja em queixava d’aquesta esquizofrènia lingüística al meu primer llibre. Quantes tongades d’alumnes escolaritzats en català calen perquè deixin de veure’ns com “els altres” i entenguin el que els nens com la meva filla saben des de petits, que tots som “nosaltres”?