“…Perquè el dimoni vos cerca, / dins un pou vos vol tirar…”. Em volta dins el cap la cançoneta, una de les poques que pot ser que encara tingui present una part important d’aquest país que ha estat a punt de romandre sense repertori.
El seu és aquest dimoni que no fa por, que amenaça debades, una figura de guinyol popular, que balla pels carrers a l’estiu. L’amenaça és un poc més fosca, “dins un pou...”. Els pous tenen alguna cosa de tel·lúric, s’enfonsen cap als estrats obscurs de la terra, obeeixen una set antiga. Bé, ara pot ser que es tracti d’omplir la piscina; arriba la màquina i forada; però pens en aquells pous antics, metres i metres d’excavació a cops i palades. Pens en el pou de l’Àguila, mig centenar de metres de fondària, una dotzena llarga de pisos, ara que l’hem vist il·luminat per la gent d’Aranzadi que hi cerca i que hi troba restes de persones assassinades, de víctimes del terror feixista del temps de la Guerra Civil. Els hi tiraven vius…
A Llucmajor ho sabíem, era una d’aquestes històries que has sentit contar. No fa gaire presentàvem un llibre de Miquel Sbert, 'Llibre de les calitges', que és un recomanable aplec de relats de relats, que s’obre amb un testimoni corglaçador d’allò que hi va passar, però que també parla de reconciliació de la de veres.
Llavors la cançoneta sembla de cop la banda sonora d’un malson, aquest sí efectivament, humanament, diabòlic. Bé, ens ho sembla a alguns, ja sabem que n’hi ha que en fan befa. Que venen a ser els mateixos que varen anar a aplaudir l’afusellament d’Emili Darder a Bellver i que ara riuen els afronts dels policies als presos catalans, aquests que ara són jutjats per una justícia que no cal insistir en quin peu calça, en una representació processal sobre la qual associacions de defensa dels drets humans, de juristes, de politòlegs, parlamentaris d’arreu i algun govern europeu han dit el que han dit i han expressat les reserves que tots coneixem.
És una de les parts esperpèntiques d’un drama que sabem que tindrà un acte als tribunals europeus, com va tenir un pròleg a Alemanya, Bèlgica, Suïssa… Cosa que també saben el quasi exministre Borrell, el fumigador; el jutge controlat pel darrere i 'tutti quanti', mentre continuen una funció pensada essencialment per al mercat interior, aquest que ha estat alliçonat en l’anticalanisme en el model de l’Espanya intolerant, postcolonial, africanista. Ho saben més que com es pot governar sempre contra un grapat de milions de persones.
Aquests mateixos dies, quasi coincidint amb la mort d’Aina Moll ‒una dona ferma, que va saber dialogar‒, en un diari que es publica a l’illa i que no tenc costum ni d’obrir he trobat en una mateixa plana dos articles enyorant aquella “cortesia” del mallorquí que girava la llengua tot d’una que trobava un castellanoparlant. En un, la campanya d’OCB animant a començar les converses amb un “bon dia” era comparada a un atac violent, una brutal agressió supremacista. Que és exactament la ideologia lingüística del franquisme: “bien está que en la intimidad del hogar…”.
Tot plegat se’m mostra com un dibuix coherent. La dotzena d’homes i dones que seuen a la bancada dels acusats a Madrid i fa més d’un any que són dins l’olla del castell constitucionaloide són la imatge d’allà on ens vol el nacionalisme espanyol que no ha sabut o que no ha volgut deixar de plantejar-se com l’únic, malgrat el vernís autonomista amb què ha migpintat una mentalitat que continua pensant en províncies i barra lliure de cafè regional. D’on ens volen els que criminalitzen, avui, encara, com sempre, el fet de parlar la llengua que he après dels meus pares a l’illa on vaig néixer i visc. Són els dependentistes excloents, els que insisteixen que no som espanyol a força d’advertir-me que, com que ho posa el DNI i ho ordena la legislació que apliquen, tenc l’obligació de deixar de ser allò que som per convertir-me en el que em toca.
"…Dins un pou mos volen tirar…" i, quan veig els ossos que treuen de l’Àguila, com qui puja una aigua estranya i amarga amb la corriola, la cançoneta es mescla amb aquella altra que va escriure Billie Holiday sobre els estranys fruits que penjaven dels arbres del seu país.