Del “Pousse-Cafè” de Llorenç Villalonga (1935)

Notes de Llorenç Villalonga, ‘Chop’ (Palma, 1897-1980), publicades fa noranta anys a Brisas (I-1935). Traducció pròpia. Dimarts passat va ser el 45è aniversari de la mort de Villalonga, psiquiatre, novel·lista (Mort de dama, 1931; Bearn, 1956). Dirigia Brisas, magazín refinat, esnob, de subtil cursileria. Escrivia a la secció “Pousse-Cafè” amb ironia mordaç afí a registres de Diderot, Wilde, G.B. Shaw o Gómez de la Serna.

[...] De la mà. Un home educat mai no allargarà la mà a una senyora. És ella qui ho ha de fer. Besar la mà a una senyora és correcte sempre i quan la dugui nua. Besar la mà a una senyoreta té un lleuger caire eròtic que no és gens recomanable. Les mans s’estrenyeran amb força. És altament ofensiu allargar una mà flàccida. Només les senyores d’edat avançada tenen dret a fer això. Retenir la mà d’un amic indica simpatia, però indica també una protecció que sovint resulta baldera. Modernament, i en circumstàncies rares, una noia pot besar la mà a una dama o a un home: per exemple, una artista jove podrà besar la mà a una gran senyora que la protegeix o a un advocat famós que li ha solucionat un plet. Naturalment, cal dur un vestit sastre i els cabells tallats. Riure. Al riure, no mostreu mai les genives! Això és tolerable en un cavall, però no en una dona. Aquelles persones que quan riuen deformen el nas, aixecant les ales de l’òrgan olfactiu convertint-lo en un apagador d’espelmes, si s’adonessin de la seva desgràcia només tindrien desitjos de plorar. Enraonies. No cal que la nena bleda, abans d’asseure’s al piano, ens vulgui convèncer de que toca malament, perquè això quedarà demostrat tot seguit. Obsessió. Hi ha noies que tornen totes les cartes sense obrir-les, declarant que són molt joves per tenir relacions, i això ho fan indistintament amb el compte del sabater, el catàleg de la modista o la circular de l’alcaldia anunciant una multa a causa del gosset. Ganivet. Tallar les truites amb ganivet és propi de gitanos. Això mateix direm dels plàtans. Menjar amb el ganivet i no amb la forquilla és propi de criminals. Miralls i palmeres. Tots els salons que encara s’adornen amb miralls i palmeres mereixerien ser transformats en perruqueries i els seus propietaris en perruquers. Costums. El costum femení de dir “beso a Vd. la mano” és ridícul i representa la corrupció d’un altre costum més lògic. A l’Edat Mitjana el cavaller intentava besar els peus a la dama. Ella ho impedia amb aquestes paraules: “bese Vd. la mano”. (Va ser una il·lustre poeta cubana qui fa uns dos anys, en el saló d’una ambaixada madrilenya, va esclarir l’assumpte, salvant el tacte social d’Espanya davant un diplomàtic britànic.) Música i menjar. Penso que el costum de menjar amb música, tan de moda durant el primer i el segon Imperi francès, potser era motivada per la necessitat de dissimular el soroll que molts improvisats fan amb la boca a l’aspirar el caldo. Això és innoble, però tampoc no està bé llepar la cullera. No aprovem tampoc agafar el vas entre el dit polze i el del mig, separant els altres dits; aquest gest no és femení, sinó efeminat, i queda molt malament tant en un home com en una dona. En certes pel·lícules les artistes mengen el raïm amb el cap ben alt, els cabells cap enrere i la mà més alta encara, aixafant els grans sobre una dentadura perfecta. No cal tant dramatisme. [...]