PP, catàstrofe i política
1. Cinisme. Un cop més, el PP ha demostrat la seva manca d’empatia a l’hora de gestionar les situacions de catàstrofe humanitària. Sempre amb el càlcul polític per davant de la realitat. Mai oblidarem l’atemptat jihadista de l'11-M, que Aznar, per no perdre les eleccions, va atribuir a ETA contra tota evidència (i les va acabar perdent). L’aiguat catastròfic del País Valencià és la darrera incorporació a la miserable llista de situacions crítiques gestionades des de l’interès partidista.
A mesura que passen els dies, que la magnitud de la catàstrofe és indissimulable i que les responsabilitats polítiques, a curta i llarga distància, són evidents, el PP torna a posar l’interès partidista per sobre de les necessitats. I aquesta vegada està arribant fins i tot a les picabaralles internes entre dos líders en davallada. El president Mazón va buscar inicialment la complicitat amb Sánchez per aparentar una pau col·laborativa davant la catàstrofe. A Feijóo no li va agradar perquè la seva primera reacció, com sempre, va ser tirar contra el president espanyol, però a mesura que es posaven en evidència els greus errors del president valencià Feijóo s’ha oblidat d’ell, potser pensant que sacrificant-lo se salvarà, i ara demana que el govern espanyol prengui el control total de les operacions. Miserables exercicis de supervivència que només posen en evidència la debilitat dels dos protagonistes. Mazón ja està espremut i no dona més de si, al PP creix la consciència que amb Feijóo difícilment faran el salt.
Ara mateix tots els senyals apunten al president valencià. El retard en fer efectiva l’alerta a la ciutadania i imposar el confinament ha estat determinant, però és que al mateix temps ell representa com ningú la política del PP que ha contribuït poderosament a deixar el país al peu dels desbordaments meteorològics. En els setze anys (1995-2011) que el PP va governar la comunitat amb Eduardo Zaplana i Francisco Camps, amb el seu peculiar desarrollismo salvatge, van contribuir poderosament a ocupar el territori des del negacionisme del canvi climàtic, ridiculitzant les polítiques que en feien bandera. I el seu discurs neoliberal de cafè ha arribat a afirmacions tan ridícules com la de Mazón quan va dir que confinar és d'esquerres. El principi de la llibertat individual sense límits –ni tan sols la protecció de la terra que habitem– ha imperat aquests anys en la dreta valenciana amb un desfici dels diners i la insolència que ara es paga. I segurament que encara serien capaços de dir que l’aclaparador expedient judicial de Zaplana també és culpa de l’esquerra.
2. Confrontació. Després, doncs, de les primeres fotos amb Sánchez, Mazón, a qui tothom veu ja com a amortitzat, ha iniciat el gir per buscar una vegada més la confrontació per salvar la pell. Tinc la sensació que no li queda marge. Feijóo ja l’ha deixat penjat i busca el protagonisme perdut. En tot cas, l’última andanada de Mazón porta el ridícul al límit: demana al govern espanyol una aportació econòmica semblant al pressupost total de la Generalitat Valenciana. No hi ha més gran expressió de la misèria política que no estar a l'altura en una situació de crisi, i Mazón, que creu que confinar és d’esquerres, va decidir el confinament quan ja era tard. Misèria del neoliberalisme de saló. I amb tot plegat una evidència: un cop més l’impuls de la ciutadania ha aportat l’energia necessària abans que la política desplegués els instruments necessaris. Les caravanes de voluntaris han estat impressionants, malgrat que la política tingués dificultat per gestionar-les.
Hi ha situacions –com per exemple una catàstrofe ambiental– en què la politiqueria, que ja prou que suportem cada dia, es fa insuportable, perquè posa en evidència el nivell dels polítics, sovint, com en el cas de Mazón, persones que s’apunten a un ideari dibuixat amb quatre tòpics i poden arribar a creure que un confinament és un abús de poder propi de l’esquerra i que el canvi climàtic és una ideologia esquerranosa per impedir el desenvolupament econòmic. Sembla mentida, però això passa. ¿Oi que ens sorprendria que dirigís una fàbrica una persona que desconegués el que s’hi fa? Doncs en política sovint hi ha lideratges muntats sobre falsedats manifestes convertides en presumptes veritats. Senten confinament i entenen col·lectivisme. Incapaços de governar a l’escena, el que salva la situació sovint és l’espontània resposta ciutadana. I en aquest buit que deixa la política sempre hi fa un forat per a l’extrema dreta, que aquests dies campa fent de les seves pels carrers de les ciutats valencianes més afectades, enmig d’una sensació de desemparament de la ciutadania. Les conductes irresponsables només fan mal a la democràcia. No resolen els problemes, els compliquen.