PP, gent de bé i tancs al carrer
El batle de Sevilla, Antonio Muñoz, del PSOE, ha decidit prohibir que la gent surti a beure al carrer, a les portes dels bars, per una evident qüestió de civisme i de neteja de l'espai públic. La resposta ha vingut de tot un sector de la ciutadania sevillana, i a continuació de més ciutadans d'altres indrets del Regne d'Espanya, que ha decidit convertir el fet de beure cervesa davant el portal del bar en una qüestió identitària de la màxima importància. Diuen que l'estil de vida dels sevillans, la seva idiosincràsia i la seva raó de ser en aquest món es veuran trastocats de mala manera per aquesta nova norma, que molts veuen poc menys que com una imposició intolerable, un atac contra les llibertats fonamentals i una violació dels drets fonamentals. Han fet un eslògan que funciona (literalment) com un crit de guerra: “Els tancs al carrer”, diuen i repeteixen, a les xarxes socials i a tot arreu on se'ls dona veu. En deuen estar orgullosos, perquè la frase juga amb el doble significat de la paraula 'tancs': els tancs de cervesa, que és el que en teoria reclamen, i els tancs com a vehicle de combat, que solen sortir al carrer quan es produeixen determinades situacions extremes, com ara un cop d'estat feixista. De fet, la darrera vegada que es van veure tancs al carrer en territori espanyol va ser a València, durant l'ocupació del Congrés de Diputats per part de Tejero i una colla de guàrdies civils colpistes, el 23 de febrer de 1981.
Pot semblar que les vicissituds dels bevedors de cervesa al carrer sevillans tenen poc a veure amb la política de les Balears, però no és ben bé així. Alguns d'aquests que fan la brometa dels tancs es defineixen a ells mateixos com a gente de bien, que és justament aquell tipus de gent que Feijóo va exigir a Pedro Sánchez que deixàs de molestar. Després calia saber que allò que molestava aquesta gent de bé tan estugosa no era ben bé Sánchez, que quan vol passa per la dreta qui convingui, sinó els seus aliats: el bloc de partits que van fer la investidura de Sánchez i que aglutinen allò que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso ha definit –en contraposició amb la gente de bien– com “el pitjor d'Espanya”, a saber: Unides Podem, Compromís, els bascos i els catalans.
Als ciutadans de les Balears Ayuso no ens va incloure entre el pitjor d'Espanya, un greuge que algun dia haurem de vindicar. Ben al contrari, el que va fer la lideressa del PP va ser intervenir a l'acte de presentació del programa de govern de Marga Prohens, cosa que causà una profunda alegria entre els més de mil cinc-cents assistents, i definir-nos amb paraules alades: per a la presidenta de Madrid, les Balears són una “región abierta, orgullosa de ser española y liberal, de gentes alegres”. Gent de bé, en definitiva.
Alguna cosa d'això hi deu haver, quan proliferen les propostes municipals de dreta nacionalista i ultranacionalista (o de dreta extrema i extrema dreta: sense sortir de Llucmajor, des d'on escric, hi ha fins a sis candidatures d'aquest perfil ideològic que es presenten a les urnes el proper 28 de maig), i a les enquestes hi ha un percentatge cada vegada més alt de joves de fins a 25 anys que se senten atrets per votar l'extrema dreta, perquè la perceben com una alternativa al mainstream progressista. Gent de bé, que té clar que la tradició i l'ordre consisteix a prendre birres en una terrassa (amb aquest argument va construir Ayuso la seva majoria absoluta) o davant del portal del bar, sense pesats que vinguin a predicar-los que si la democràcia i la convivència. Ells són gent de bé i, si convé, treuen els tancs: els de cervesa i els altres.
