El Prat, alguns arguments espuris
Fa dues setmanes vaig publicar un article en què tractava de posar de manifest que la decisió sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat és difícil, i que per això em sorprenia que tantes organitzacions cíviques –des de partits polítics a patronals– s’hi hagin posicionat de manera inequívoca. Avui hi torno per posar de manifest alguns arguments que s’estan esgrimint i que em semblen especialment febles.
L’aeroport està saturat. Efectivament, la capacitat de les terminals se situa en els 55 milions de passatgers, xifra a la qual s’hauria arribat el 2020 si no hagués estat per la pandèmia, i la capacitat de les pistes –tècnicament i legalment molt superior– està limitada per la decisió d’Aena de restringir el nombre d’operacions per reduir les molèsties acústiques sobre Gavà Mar i Castelldefels.
Ara bé, el Prat transporta més passatgers que els dos aeroports més grans de Suïssa (Zuric i Ginebra) junts, i Suïssa és un país, recordem-ho, bastant més gran i bastant més ric que Catalunya. Crec que totes les persones sensates estem d’acord que a la ciutat i al país més aviat sobren turistes, i la immensa majoria dels passatgers del Prat són turistes que volen en low cost. Per tant, que el Prat abasti la seva capacitat màxima no constitueix, per se, un argument convincent per forçar-ne l’ampliació.
El problema del Prat és que té pocs vols transcontinentals, que són els que ens interessen per potenciar la competitivitat de la nostra economia: només l’aeroport de Zuric transporta més del doble de passatgers transcontinentals que el Prat. L’interès social de l’ampliació no és augmentar-ne la capacitat, sinó permetre més vols d’aquesta mena, dels quals hi havia demanda insatisfeta abans de la pandèmia.
Desviem vols i passatgers low cost a Girona i Reus. Aquest és un dels arguments preferits pels antiampliació. La idea és: deixem l’aeroport amb 55 milions de passatgers i fem lloc per als transcontinentals desviant els de radi curt als altres aeroports. A partir d’aquí s’argumenta que no ens cal un gran aeroport, sinó un “sistema aeroportuari” coordinant-los tots tres. Aquest argument té febleses importants. La més greu és que els vols transcontinentals s’han d’enlairar des de la pista de muntanya –que és la llarga– i fan, per tant, soroll sobre Gavà Mar i Castelldefels. Si no volem augmentar les molèsties en aquests indrets, no serveix de res fer lloc per als vols transcontinentals.
Un argument similar proposa eliminar vols de radi curt substituint-los pel tren, però el Prat rep poquíssims viatgers susceptibles d’aquesta operació.
El que cal és crear la terminal satèl·lit per a vols transcontinentals, sense allargar la pista de mar. És un argument que he llegit en un manifest oposat als plans d’Aena. Ara bé, la nova terminal té sentit si volem augmentar el nombre de passatgers del Prat. Si els hem de deixar en els 55 milions, ja en tenim prou amb la T1 i la T2.
L’aportació del Prat al PIB català, que equival al 7%, passaria al 9%. Aquest em sembla el pitjor argument de tots. Si algun interès pot tenir l’ampliació és que, facilitant els contactes transcontinentals, potenciaria activitat econòmica d’alt valor afegit en forma d’inversions, d’exportacions i de start-ups. Ara bé, l’argument diu que les activitats que no són el Prat passarien del 93% del PIB català al 91%; és a dir, que baixarien. A qui li interessa això excepte a Aena?
L’ampliació augmentarà les emissions de CO2 i és, per tant, contrària als compromisos de descarbonització. La idea és que un aeroport amb més capacitat induirà més vols, cadascun dels quals allibera CO2. És un argument plausible, però fals. Si l’ampliació del Prat té interès no és perquè faci possible que els catalans volin més (que volaran el mateix), sinó perquè quan vagin a Bombai ho puguin fer directament en comptes d’haver de fer transbord a Amsterdam o a Heathrow (i el mateix, òbviament, per als que des de fora vulguin venir a Catalunya).
Les zones protegides no es poden tocar. Aquesta manera de raonar és premoderna, perquè suposa que hi ha coses sagrades que els humans hem de considerar tabú. En una concepció moderna –republicana, si es vol– de la política, tot és discutible (inclosa la integritat de la pàtria!). La Ricarda és un espai artificial on els humans hem decidit protegir unes aus i un paisatge i on podem decidir el contrari si considerem que paga la pena. La Ricarda és molt important; si no ho fos, no hi hauria debat, però una intervenció sobre la Ricarda ha de poder ser compensada amb altres actuacions –que afectin les aus i el paisatge– allà o en un altre indret. Podrem debatre si les compensacions són o no suficients, però em sembla inacceptable que no se’n pugui parlar.
Miquel Puig és economista