Precaritzar des de l’administració pública
ELS PROFESSIONALS i empreses del sector de la cultura viuen un nivell de precarietat, mai prou denunciat, que no pot permetre cap país conscient de quins són els seus pilars i de la necessitat de mantenir-los forts. No es pot permetre i molt manco es pot afavorir aquesta precarietat i precarització des de les administracions públiques. Sí, les que estan governades per polítics que es comprometen a dignificar la professió cada vegada que s’acosten eleccions o cada vegada que fan declaracions públiques. Damunt paper, davant micròfons, i pus.
Només en els darrers dies, un parell de licitacions de distintes administracions exemplifiquen aquesta manera de fer que no només no ajuda el sector, sinó que el posa contra les cordes i el du a una indignació que va de mail en mail i de post en post. Una fa referència a les licitacions per als serveis de comunicació i de producció de la Fira B!, dependent de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), és a dir, del Govern, un esdeveniment que acabà la setmana passada. L’altra, encara en procés, depèn del departament de Cultura del Consell de Mallorca, que ha llançat un procediment d’adjudicació pública per restaurar onze quadres propietat de la institució insular. Tant un procés com l’altre, més que no donar feina als professionals, contribueixen a la seva precarietat laboral.
En el cas de les licitacions de la Fira B!, n’hem sentit i n’hem pogut veure de tot color. Contractes que comencen un mes abans de fer-los públics, terminis que no es poden complir o que obliguen a un sobreesforç que impossibilita la feina ben feta, sobres d’aplicació oberts abans d’hora i tornats a tancar, concursants que saben que un altre ha guanyat abans que es notifiqui oficialment al guanyador, i un seguit de detalls tècnics massa llargs d’explicar. En resum, la sensació d’inseguretat i una precarització que afecta els professionals econòmicament i en les condicions de feina.
L’altre cas, la licitació per a la restauració d’onze quadres del Consell, ha indignat els restauradors. Les pintures són d’autors tan coneguts com Antoni Ribas (4), Cittadini, O’Neille (2) i Agustí Buades, entre d’altres, moltes de les quals de gran format i amb nombroses i variades patologies. Al departament de Cultura i Patrimoni no se li ha ocorregut més que treure’ls com un lot i posar-hi un preu unitari, cosa que no faria ni el propietari d’un magatzem de mobles de segona mà del polígon. 7.100 euros més IVA per restaurar ONZE quadres i s’adjudica a qui presenti l’oferta més baixa. La cosa no acaba aquí, perquè als restauradors els han dit que han de pagar l’assegurança i els transports. Tampoc acaba aquí, perquè els donen un mes i mig per fer la feina. Ni tan sols així acaba: quan els restauradors varen anar a veure els quadres i manifestaren la impossibilitat de fer-ho amb aquestes condicions, se’ls va contestar amb un “bé, feis el que pugueu”. I aquest ja no és només un exemple de precarització, sinó de com es pot posar en risc el patrimoni. Tot, oficialment.
