Preferiria no fer-ho

5 min

Són les deu tocades de la nit. Escric aquest article ara, després d’haver acabat les classes a les 20 h, baixar corrents a casa amb la bicicleta, sopar amb la família i posar el meu fill a dormir. La clàssica i compartidíssima tirallonga de la pluriocupació que no troba fre, una riuada diària de gestos mecànics, d'intercanvis semiòtics, de desplaçaments i trobades, una marea que només baixa quan es fa fosc i esculls la letargia a la comunicació noctàmbula psicoactiva de les xarxes digitals. Pertanyem a una generació de gent que es dedica a la cultura en què el DIY (“fes-t’ho tu mateix”, que ha derivat en “fes el que puguis, autònom meu”) s’ha imposat a les clàssiques estructures (sindicats, gremis, administració pública, empresa familiar…) que, al seu torn, s’han fet més pesades i menys resolutives (la sobreburocratització del treball és un malestar compartit). Les interfícies digitals i els seus infoestímuls estan dissenyats per mantenir-nos ocupades atenent a múltiples missatges a totes hores. Les notificacions de les xarxes, les actualitzacions o els avisos del Gmail del temps que fa que has rebut un correu i no has respost el missatge, són només alguns dels indicadors que cartografien un ecosistema mediàtic basat en la dada i la velocitat. Aquest disseny no està fet per fer-nos la vida més fàcil, sinó perquè estiguem més pendents de les interfícies i generem més dades. La lògica és purament extractivista. Aquest ecosistema mediàtic, laboral i relacional ha fet que cada individu hagi no només d’especialitzar-se en el fer i en el saber, sinó també en el representar: cadascú acaba sent el cap de màrqueting de la seva pròpia imatge público-privada. Però curiosament aquesta segona funció afecta de manera diferent homes i dones, com ja ens explicava John Berger a Maneres de mirar quan deia, des de la crítica cultural, que tradicionalment els homes actuen i les dones apareixen, i en aquest aparèixer es converteixen en qui jutja i qui és jutjada, oferta a la permanent mirada escrutadora dels altres i a la seva pròpia mirada, una mirada sovint expropiada que encarna totes les convencions –pressions– socials heretades.

Una dona llaurant.

Avui llegia uns comentaris de les escriptores Luna Miguel, María Sánchez i Míriam Hatibi. Són de la mateixa generació (de 28 a 32 anys), feministes, compromeses i amb forta presència a les xarxes socials. Per motius diferents em semblen tres dones sensibles i valentes. Luna Miguel explicava públicament que un/a professor/a d'institut havia convidat “irònicament” els seus estudiants a contactar amb l’escriptora per apujar la nota. La conseqüència va ser un desbordament de missatges directes i una resposta brusca de la professora que li deia “Gracias de todas formas por tu no acercamiento a los lectores”. Missatge que es repetia, amb variacions, en els comentaris al post de l’escriptora, tots de caire paternalista i protagonitzats per homes. Luna Miguel feia èmfasi en el consentiment, en el fet que publicar a les xarxes socials o compartir algun aspecte íntim en un moment determinat no implica que tothom pugui accedir a la teva intimitat sempre que ho desitgi. Citava Un ensayo sobre la epidemia de la ansiedad d’Olivia Sudjic, un títol molt en sintonia amb el comentari de Hatibi, que recuperava el tema del burnout, aquell moment d’esgotament total en què ni el cos ni el cap ja et responen. Per la seva banda, María Sánchez indicava que és com si “nosaltres” (un nosaltres femení) haguéssim d’estar sempre “disposades, amables i sotmeses, i tot de manera immediata”. Aquest component de gènere feia diana; aquesta “disposició” és una actualització de la dominació masculina escenificada per la moral burgesa que encunya una coreografia de bones i males formes, de modals femenins aprovables o reprovables, depenent de l’ocasió.

Aquests tres casos representen una situació força generalitzada en el món de la cultura, on es mescla l’extractivisme cognitiu (“No soy un avatar, un conjunto de preferencias, ni una fuerza cognitiva blanda; soy carnosa y porosa”, diu Jenny Odell citada per Sánchez), amb l’edatisme i el component de gènere. És a dir, és la situació que viuen moltes dones que estan en el pic de la seva vitalitat biològica i productiva (dels vint-i-escaig als quaranta-llargs) i que han de saber lluitar alhora amb les exigències, la precarietat, el paternalisme i les microviolències. Més que una habitació pròpia amb sostre de vidre, la imatge és la de la gàbia de les feres. Ho fan professors, estudiants, la premsa tradicional, els mitjans digitals, els emprenedors... Tots demanen, a totes hores, continguts i bones maneres, aquesta disponibilitat immediata sota l’espasa de Dàmocles d’un pacte social no escrit que assumeix un biaix de gènere i d’edat i que es pot resumir amb frases com: “Si no col·labores ets una maleducada”, “No existeixes”, “Deixaran de tenir-te en compte”, “No vals res”, “Ets mala persona” o "Desnaturalitzada” (aquesta me la va dir un senyor important de la cultura). I així van apareixent arreu pares renyaires amb una ambigüitat de to que fa indistingible el sermó de la lascívia. És un mantra que es perfila en les reaccions abruptes dels sol·licitants, en les respostes amenaçadores o alliçonadores de les xarxes socials, però també sura en l’aire a través de l’educació i d’un llegat històric que ens ha imprès a les dones una inclinació pseudoinstintiva cap a la cura i l’atenció als altres. No sé si aquesta inclinació al servilisme és natural o profundament adquirida, però hi és com una urpa ben afilada. Quan aquesta inclinació s’estableix com un mandat social, com una norma feta llei, esdevé una forma de tirania i l’urpa es clava en la dona gentil i la destrossa. Quan la inclinació cap a l’altre és voluntària i genera reciprocitats i complicitats, aquesta urpa ens fa més fortes, és columna i traç.

Ha arribat el moment en què reclamar una política del temps alternativa (com ens deia Judy Wajcman fa uns anys) és imprescindible, una sobirania temporal necessària per gaudir de la vida i per instal·lar-nos en el desig (com es pot desitjar sense temps?). El segon element a resoldre és el biaix de gènere: fer-nos nostre, urbi et orbi, el “no és no” o el “preferiria no fer-ho” de Bartleby. La majoria de les dones feministes d’aquesta generació han llegit Sarah Ahmed i la seva descripció de la feminista killjoy, és a dir, de l’esgarriacries que no intenta complaure ningú i que no vacil·la a l'hora de denunciar qualsevol situació d’abús de poder. Però per què costa tant portar-ho a la pràctica? Si escric això és des de la sororitat esgarriacries, des d’una aplicació del “no és no” a les males praxis laborals. Que el cor del “preferiria no fer-ho” s’escampi, perquè som moltes.

Ingrid Guardiola és investigadora cultural, professora de la UdG i realitzadora.

stats