Pregó de Sant Jordi
Aquest text és el pregó de Sant Jordi que l'escriptor Sebastià Alzamora va llegir en un acte a la seu del diari el 14 d'abril de 2023.
Per què llegim? És una d'aquestes preguntes que surten de tant en tant i que són males de respondre, sobretot perquè indueixen fàcilment a respostes pedants, o que s'enfilen per un seguit de raonaments i de teories que poden resultar més o menys atractius, més o menys vistosos, però que no duen realment enlloc. És equivalent a la pregunta de per què escrivim, que de vegades també ens fan als escriptors, i que és difícil de contestar honestament. La millor resposta que he llegit fins avui, i que podria servir en els dos casos, és la que va donar el poeta Jaime Gil de Biedma. Li varen demanar per què escrivia poesia, i ell va respondre "Por si acaso". Crec que, a falta d'una idea més sòlida, aquesta és com a mínim certa: per si de cas. Per si de cas trobem, escrivint o (sobretot sobretot) llegint, una idea, una pista, un indici que ens puguin ajudar a dur millor la intempèrie constant que és viure amb els altres, i també viure cadascun de nosaltres amb ell mateix.
Llegim, també, per passar gust, per obtenir plaer. En aquest sentit, convé que llegim molt més del que escrivim. Hi ha una sobrevaloració evident del fet d'escriure; una bombolla especulativa de l'escriptura. Pel que sembla, alguns pensen que, escrivint, se salvaran. És fals: escriure no ens durà enlloc, llevat que sigui a mirar de resoldre un seguit de problemes que nosaltres mateixos ens haurem plantejat. Si escrivim per trobar un sentit a la vida, o –encara pitjor– a la pròpia vida, només aconseguirem perdre'ns en un laberint de pistes falses, de les quals nosaltres serem els únics responsables. L'escriptura literària és una pràctica artística, o un procés creatiu si en volem dir així, i com a tal consisteix principalment en la superació, o en l'intent de superació, d'un seguit d'obstacles, el primer dels quals, les limitacions del propi talent. Escriure, en principi, no és divertit. Tampoc és cap suplici, com alguns autors volen donar a entendre, perquè pensen que això els farà més interessants. Però és un ofici, i com tots els oficis, requereix esforç, voluntat i una certa capacitat de renúncia, en el sentit que, mentre escrius, no estàs fent altres coses que poden resultar més atractives. Llegir, en canvi, és molt més gratificant. Si topes el llibre o els llibres adequats, no tan sols et divertiràs sinó que ampliaràs el teu, diguem-ne, capital d'experiència vital. De llibres adequats, a més, n'hi ha a balquena: llibres que, com algunes persones, ens fan la vida millor. I quan llegim un d'aquests llibres adequats, difícilment voldrem estar fent una altra cosa, perquè ens costarà imaginar una activitat més atractiva que estar allà on siguem, llegint concretament aquell llibre. De manera que, en la disjuntiva entre llegir i escriure, tal vegada no tenim massa arguments per explicar per què fem cap de les dues coses, però queda clar que és sempre preferible que llegim més i que no escrivim tant.
Al fet de llegir se li atribueixen de vegades un seguit de propietats quasi miraculoses. Existeix la idea que llegir ens farà, en termes generals, més bones persones. Em sap greu haver de dir que llegir no fa miracles. Em ve a la memòria una iniciativa de fa uns anys: es tractava de fer una recollida de llibres i enviar-los a Donald Trump, amb la idea de fer-lo tornar més amable i menys cap de fava. Crec que la idea no va prosperar, afortunadament, perquè s'hauria pogut considerar un malbaratament de diners públics. Donald Trump no tornarà més bona gent ni encara que el tanquin dins la Biblioteca del Congrés de Washington, que, per cert, té un extens catàleg de llibres editats en llengua catalana. Alguns dels grans criminals de la història de la humanitat han estat homes molt llegits (i dic “homes” perquè els homes ocupen els rànquings de criminals de manera massiva), però el fet de ser llegits no els ha tret ni una mica de la seva maldat. Val més que ens desenganyem: hi ha tres coses que no milloren les persones per molt que es digui que ho fan, i són llegir, viatjar i envellir. Les tres coses són bones (tornar vells també ho és, perquè així és com funciona la Vida, en majúscula blaibonetiana), però no ens fan necessàriament millors a nosaltres. El poeta Joan Margarit solia dir que un ruc, si arribava a vell, no tornava intel·ligent, sinó que seguia sent un ruc, però un ruc vell. Podem dir el mateix d'un ruc viatjat, i també d'un ruc llegit. Confiar les nostres esperances de millorament, personal o col·lectiu, en el fet de llegir serà sempre una equivocació.
Aleshores, per què hem de llegir? Catalunya, les Balears, els Països Catalans, formen una comunitat, diguem-ho clar, poc lectora o molt poc lectora, amb uns índexs que, en el millor dels casos, no superen el 40 i pocs per cent de lectors. No és casualitat que aquests baixos índexs de lectura es produeixin en llocs amb un determinat model econòmic, que genera unes precarietats i unes desigualtats ben concretes i ben conegudes. Llegeixen menys aquelles societats en què la democràcia és menys arrelada, amb una idea menys construïda i menys compartida del bé comú, en què l'èxit es confon amb l'acumulació de diner fàcil, i la saviesa, tot sovint, amb la pedanteria o la impostura.
Llegir no fa miracles, cert, però a la vegada llegir pot enfortir-nos, com a individus i com a ciutadans, en el coneixement de les nostres llibertats i dels nostres drets (també dels nostres deures, que existeixen), i en la defensa, que torna a ser urgent, de la democràcia. La defensa de la democràcia, dels drets i de les llibertats comporta, avui que el diari ARA celebra, feliçment, un Sant Jordi multilingüe, la defensa de la diversitat i de la convivència. Quan decidim afegir-nos a la defensa d'aquestes coses fonamentals, sí que hem de saber que els llibres i la lectura seran els nostres companys imprescindibles, les nostres millors armes enfront de la xarlataneria, la demagògia, els crits, la grolleria dels que diran que volen protegir-nos però només volen ser els nostres paràsits, i, pitjor encara, els nostres tirans. Deixeu-m'ho dir amb uns versos d'un altre poeta enyorat, l'eivissenc —i valencià— Manel Marí: “[...] no he mort del tot, no he diluït encara / la veu entre les veus, la cendra entre les cendres, / i mastego encenalls per escopir l'incendi: / jo soc la veu d'uns altres que frisa per cremar-se / i per cremar ignífugs fragments de morals fetes”.
I si avui és 14 d'abril, aleshores: salut i República! I alegria, convivència i molta lectura. Bon Sant Jordi a tothom.