Una pregunta difícil

L’autodeterminació, ¿és un horitzó, o una línia vermella? Crec que si ERC, la CUP i Junts ens contesten amb sinceritat, la resposta correcta és la primera. L’autodeterminació és un objectiu per al mitjà o el llarg termini, no per a demà passat, donada la correlació de forces i el paupèrrim estat d’ànim de les bases sobiranistes, desorientades per la repressió i les dissensions internes.

Esclar que això costa de dir en veu alta. ERC va decidir fa anys que la conjuntura demanava diàleg amb Sánchez, i la broma li ha costat una doble hemorràgia electoral: mentre que els èxits relatius (barrar el pas al PP, reformes socials, indults, reforma de la sedició) han beneficiat el PSC, els fracassos (taula de diàleg entre governs) han donat ales als qui, des de Junts i l’ANC, van passar del sit and talk a assenyalar traïdors i venuts.

Però ara les coses han canviat. Sánchez està abocat a entendre’s amb el sobiranisme, perquè Ciutadans –la seva crossa alternativa– ha deixat d’existir. I els vots de Junts han esdevingut decisius per a la investidura. Puigdemont té un protagonisme inesperat, que més de mig Espanya veu com una humiliació. ¿Mantindrà Waterloo la política del no surrender, del “no hi ha res a parlar”, o aterrarà en la política de negociació?

L’ideal –i malauradament el menys esperable– seria que els dos grans partits independentistes pactessin una treva per aprofitar una conjuntura favorable. Que ERC no retregui a Junts el seu canvi d’estratègia, i que Junts no retregui a ERC la seva tàctica negociadora. I que els peixos que caiguin al cove es venguin com un èxit conjunt de país. Ara bé; si això passa, ¿què és el que s’ha de negociar? Tots sabem que si la línia vermella és un referèndum d’independència, el PSOE s’hi oposarà i anirem a unes noves eleccions de resultat incert. Aquesta és una opció legítima, no cal dir-ho. Però els qui creiem que l’actual oportunitat no s’ha de desaprofitar ens hem de fer una pregunta difícil, una pregunta que ningú es vol fer: ¿a canvi de què podem ajornar una exigència fonamental, com és l’autodeterminació?

La meva carta als reis inclou tres àmbits: el poder, els recursos i els símbols. Per a mi, tots tres són igualment importants. Poder vol dir autogovern eixamplat i blindat; recursos vol dir corregir la sagnia fiscal i més inversions; símbols vol dir visibilitat interna i externa del fet nacional. En la meva llista de desigs hi hauria (a més de l’amnistia, per descomptat) un pacte fiscal, la gestió de les infraestructures clau, una llei orgànica que elimini les amenaces sobre el català, un organisme de control de l’execució pressupostària i seleccions esportives oficials que competeixin, com a mínim, en l’àmbit europeu.

Tot això, ¿em faria renunciar a la independència? No, per descomptat. Però sí que em faria votar a favor de la investidura de Sánchez. O me la faria més digerible que una repetició electoral, o un govern de PP i Vox. Dimarts, Carles Puigdemont farà públiques les seves demandes. No depèn de ningú, ni tan sols d’aquest Consell per la República que sembla que ara li fa nosa. Però com més concreció, més risc. Per això el lehendakari Urkullu s’ha tret de la màniga una “convenció constitucional” que no compromet a res. (I a tot això, ¿sentirem alguna proposta del president Aragonès?)

El què està en joc ara mateix no és la independència, sinó la possibilitat que l’independentisme s’apunti un èxit que tingui conseqüències positives per al mateix moviment, per a la nació i per als seus ciutadans. En el context actual, no és poca cosa. I, en qualsevol dels casos, la lluita de l’independentisme continuarà, qui sap si amb millors perspectives.