EscriptorNo falla: quan escrius i publiques llibres en català, siguin més bons o més dolents, siguin novel·les catedralícies o manuals d’ornitologia, siguin biografies, receptaris o llibres de poemes, tard o d’hora et cau a damunt la pregunteta. I per què no escrius en castellà, o en un altra llengua que tengui més lectors? El català està molt bé, només faltaria, però vols dir que en podràs viure, d’això?
La pregunta no sempre és malintencionada. En el meu cas l’he haguda de contestar a persones que m’estimen i que m’estim, fins i tot a algunes que m’han llegit i els ha agradat –o això m’han dit!– el que han trobat dins els meus llibres. Passa que viure en un sistema cultural colonitzat distorsiona l’autopercepció de qualsevol. Ens han fet creure que perquè no som gegants com els veïnats francesos o els espanyols som una comunitat de parlants dèbil i petita, i em sap greu pels enterradors de llengües que ja tenien la pala preparada, però això, ara per ara, no passarà.
Personalment, escriure en català m’ha duit a viatjar per tot Europa, per Amèrica del Nord i ben aviat, tot i que encara no em deixen dir per què, a Amèrica Llatina. No és que faci llibres adreçats a una majoria, a aquella idea desdibuixada i tan incerta com les mòpies que és l’anomenat 'públic general'. Passa, però, que gràcies a aquesta llengua amb deu milions de parlants repartits aquí i allà he fet conferències a Suïssa, a la riba del llac Constança, he enllestit la meva segona novel·la a Nova York, en un turó ple d’esquirols al costat del riu Hudson, he treballat en una producció teatral al Maxim Gorki Theater, a l’avinguda més cèlebre de Berlín, Unter den Linden, i he representat l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en un congrés internacional a Roma. Tot això, per descomptat, gràcies a l’entramat que formen entitats públiques i privades, tan diverses i necessàries com l’Institut Ramon Llull, el Goethe Institut de Barcelona, la residència Art Omi - Ledig House i l’Associació d’Escriptors mateixa, de què tenc l’honor de ser secretari.
Escric en català, sí, i no estic empegueït de dir que m’adreç a tot el món. M’agrada, a totes aquelles persones que em fan la pregunteta, recordar-los que existeix una professió bellíssima que és la de la traducció, que s’assembla a la de l’escriptura i que moltes vegades la transcendeix, i que si bé no tothom és prou afortunat perquè li tradueixin les seves obres, escriure per a la teva gent tampoc no és res menor. Ans al contrari: és la funció essencial, pens, dels escriptors.
Visc d’escriure. O potser hauria de dir: visc d’escriure, de llegir i de parlar del que llegesc. I ho faig en català, que és la llengua que millor conec i amb què millor puc fer la feina a hores d’ara. Qui sap si mai la canviaré. No sé si m’agradaria més escriure en romanès perquè no ho he provat, ni si escrivint en italià la meva prosa em convertiria en 'Milionària', per dir-ho en termes de la de Sant Esteve Sesrovires. Sé, només, la resposta que avui donaria a aquells que em fessin la pregunteta de si no escriuria en una altra llengua, i els la diria en quatre idiomes, català, italià, castellà i anglès: no.