Un premi inoportú
The Economist, que és una revista molt influent (en general, de manera merescuda), acaba de coronar l’economia espanyola com la millor d’entre les avançades de l’any 2024. Ho lamento.
Ho lamento perquè des de fa anys pugnen dues visions sobre la marxa de l’economia espanyola, i el premi ve a reforçar la que està equivocada. M’explico.
La justificació fonamental del premi és que l’economia espanyola està creixent més que qualsevol altra, en contrast amb Alemanya, per exemple, que està estancada. Aquest creixement és celebrat insistentment pels polítics al comandament –tant a Espanya com a Catalunya–, i el missatge tendeix a ser escoltat. Per a la generació dels baby boomers creixement significa feina i benestar, i falta de creixement significa atur i retallades. Aquesta generació pensa així perquè és molt nombrosa i perquè va arribar a la joventut –i, per tant, al mercat de treball– coincidint amb la llarga crisi dels 1970 i amb l’inici del procés de deslocalització de la producció industrial als països emergents. A sobre, ha tingut temps de viure la Gran Depressió de 2008-14. Per tant, és una generació que ha conviscut amb altes taxes d’atur durant gairebé quatre dècades. La generació de Los lunes al sol.
La situació ha canviat completament per la senzilla raó que els baby boomers ens estem començant a jubilar i perquè hem tingut pocs fills, de manera que ara el que falten són treballadors qualificats.
En aquest context, l’economia pot créixer a base d’augments de la productivitat o a còpia d'incorporar immigració. Espanya, i molt en particular l’Espanya turística, està creixent a base de molta immigració i poca productivitat, i això crea molts més problemes que els que resol. Primer posem números, i després parlem dels problemes.
D’acord amb les previsions de l'FMI (que són les que fa servir The Economist), Espanya acabarà l’any 2024 amb una producció per treballador ocupat menor que la d’abans de la pandèmia i pràcticament igual que la de fa dos anys. No és que la productivitat al Regne Unit o a França, que The Economist col·loca a la cua de la seva llista, estigui evolucionant gaire bé, però sí molt millor que Espanya. Pel que fa als Estats Units, que The Economist col·loca en 20a posició (!), la productivitat no sols és molt superior a la d’abans de la pandèmia, sinó que ara mateix està creixent tres vegades més de pressa que l’espanyola.
No és que The Economist no sàpiga llegir les xifres, és que té les prioritats equivocades. Així, justifica el premi a Espanya perquè “el creixement del PIB superarà el 3% impulsat per un mercat laboral potent i per una alta immigració”, encara que “un aspecte negatiu és que el PIB per càpita no està creixent al mateix ritme que l’economia”. Ara bé, l’important no és el PIB, sinó el PIB per càpita; no com és de gran el pastís, sinó a quant ens toca. Altrament, seria com dir que, econòmicament parlant, Índia està en millor situació que Suïssa.
I quin problema té créixer a base d’immigració i poca productivitat? Que les necessitats creixen més de pressa que la seva provisió. La immigració genera demandes de serveis socials (educació, sanitat, seguretat...) molt abans de generar prou impostos per finançar-los. La demanda d’habitatges també és immediata, sense que hi hagi ni temps ni diners per construir-los. Pedro Sánchez ha fet gala moltes vegades que la gran majoria dels espanyols són receptors nets de suport públic, i la immigració poc qualificada va directament a engrossir aquesta part de la població.
Des de fa uns anys uns quants estem tractant de construir un discurs que subratlla la manca de productivitat de l’economia espanyola i de la catalana en particular. És un problema que ve de lluny. Amb una dada n’hi haurà prou perquè el lector es faci càrrec de la gravetat de la malaltia. En els últims 30 anys l’augment de la producció per hora treballada a Espanya (i a Itàlia) ha estat molt baix, concretament una tercera part de l’alemanya, una quarta part de la francesa o la suïssa, una vuitena part de la sueca i una desena part de la dels EUA.
Esmenar aquesta trajectòria no serà fàcil. Els índexs que mesuren les competències en comprensió lectora o en matemàtiques a totes les edats són mediocres a Espanya (per sota de la mitjana europea) i dolents a Catalunya (per sota de la mitjana espanyola); les nostres empreses no són gestionades amb prou flexibilitat, la qual cosa els impedeix créixer; s’inverteix massa en edificació i massa poc en intangibles (R+D, software, marca...); les infraestructures es construeixen amb criteris d’equilibri regional; hi ha una taxa d’atur absurdament elevada en un país en què manquen treballadors... Esmenar tot això exigeix trepitjar ulls de poll, i costarà que ens hi posem. Si ens van donant premis, encara ens costarà més.
