Està l’administració allunyada de la realitat? Aquesta setmana he passat unes hores a la mateixa sala que l’oblidat Jaume Matas. Massa poc es parla de l’expresident que més va invertir en projectes megalòmans perquè ens recordàssim d’ell. Massa poc es parla del cas Over Marketing. Potser per això el que més em va cridar l’atenció del judici no fou ell, sinó María Luisa Duran, una de les acusades. Explicà que era periodista i que, abans de les eleccions de 2003, ocupava la plaça de premsa de Serveis Ferroviaris de Mallorca fins que demanà una excedència per treballar en el gabinet de comunicació de la Conselleria de Salut, llavors dirigida per Aina Castillo. María Luisa Duran era tan, tan bona en la seva feina que Serveis Ferroviaris li abonava 3.600 euros mensuals. Parlam de l’any 2003. Bé, potser no era bona, perquè només es qualifica amb el sou a l’empresa privada. Fou la mateixa Duran qui explicà que aquell era el seu sou i adjuntà nòmines per demostrar-ho. A partir d’aquí entenc que mai, almanco en aquella època, acceptàs una feina per un import inferior... fa més de quinze anys que som periodista i mai n’he conegut cap altre amb un sou net de 3.600 euros mensuals, si més no que no treballi a l’administració pública. Els salaris de l’administració pública són un 55% més alts que els de l’empresa privada, excepte –supòs– quan es tracta de col·locar un exministre a través d’una porta giratòria. La bretxa salarial no només afecta els homes i les dones, també és profunda entre la pública i la privada. L’Estat té menys funcionaris que la mitjana europea, però hi inverteix més que la mitjana. Potser basta veure el cas de Marisa Duran.