Prendre consciència
Si ser dona al Primer Món és encara difícil, a la resta del planeta és un veritable malson. Les condicions de misèria del Tercer Món, agreujades pels fenòmens climàtics i la pandèmia del covid-19, empitjora la situació de les dones i de nens i nenes.
El tràfic de persones és un atemptat gravíssim contra els drets humans que es diversifica en diferents modalitats: explotació sexual, explotació laboral, treballs forçats, tràfic d'òrgans, etc. L’ONU ha calculat que 25 milions d’homes, dones i criatures són víctimes de treballs forçats: 16 s’exploten en el sector privat, en particular en la construcció i l’agricultura, o com a treballadors domèstics; 4,8 milions són víctimes d’explotació sexual forçosa, i 4 milions ho són de treballs forçats per imposició estatal. I cal assenyalar que la majoria de les víctimes en tots els casos són dones i criatures petites, i entre les criatures, guanyen la partida les nenes. Tant és així que les dones i les nenes són l’objectiu dels "esclavistes" d’avui dia. Davant de la passivitat dels governs occidentals, s’ha incrementat —quin desastre— el tràfic de dones que acaben en xarxes de prostitució.
Les dones pateixen en diferents llocs del món mutilacions en nom de "cultures" —en nom del relativisme cultural— que atempten directament contra els drets humans més elementals. Dones a les quals de petites els practiquen l’ablació del clítoris, o les deformen amb anelles col·locades a la boca o al voltant del coll. Dones que, com les afganeses, viuen empresonades dins d’un burca, la màscara de ferro que els imposa el règim talibà. Com el cinturó de castedat que, a l’edat mitjana, s’aplicava a dones casades i donzelles. La impotència que significa en els talibans la pèrdua de poder d’Adam ha deslligat una violència inusitada contra elles. La paraula del cap de família era llei; l’última paraula la tenia ell. Tenir davant una dona que defensava els seus propis criteris, que no deixava que Adam se li imposés, ha fet enfurir els talibans. Per això les han tornat a esclavitzar. Per això les maten, si convé. I, esclar, en aquesta situació d’esclavatge, els homes talibans se senten poderosos. Han imposat, amb agressivitat i radicalitat, un islamisme extrem en què la subjugació de la dona s’empra per restablir una masculinitat fatxenda, que es fa servir per tenir contents i comprats els homes. Empoderar-los a còpia de subjugar les dones. Així els poden llançar a la guerra perquè la recompensa emocional és tan potent com immensos els beneficis econòmics potencials derivats de l’opi, la droga i el petroli. I ara s’hi ha sumat el liti. Tot són reserves que interessen molt a les potències mundials. D’aquí ve també, i sobretot, que davant la situació avui de les dones afganeses no vulguin veure l’arrel del problema. D’aquí ve que només ens emprenyem les dones feministes.
En fi, éssers humans que sumen a la discriminació de la pobresa la discriminació d’haver nascut dones, la qual cosa pot voler dir en alguns països fins i tot la mort en el moment de sortir de l’úter de la mare; senzillament perquè no són una força de treball potencial. En definitiva, dones que no es pertanyen, perquè són propietat dels pares i després del marit, sense que la seva opinió importi gens ni mica a l’hora de casar-se. Dones que de nenes pateixen perquè els està vedat de fer gimnàstica o banyar-se en una platja com els nens. Nenes que tenen prohibit escolaritzar-se o que les treuen de l’escola per vendre-les a una altra família per fer feines domèstiques. Criatures que viuen sense l’afecte de ningú i són maltractades. Nenes que viuen amb la por al cos de ser assetjades, ultratjades, violades.
Sincerament, davant d’aquest estat de coses, quina vergonya que em fa adonar-me que les potències mundials en són còmplices interessades... ¿Potser és més fàcil negociar amb dirigents que tenen el país subjugat que no pas amb els d’una democràcia amb valors de respecte pels drets humans? Fa vergonya aliena veure tanta cobdícia; una cobdícia desmesurada, una cobdícia sense límits. Fa vergonya haver de viure en una època en què milions i milions d’éssers humans —milions, repeteixo— continuen condemnats a ser esclaus. Homes i dones, però moltes més dones i nenes que homes.
Avui és 23 de setembre, i un dia com avui de 1913 es va promulgar a l’Argentina la primera norma legal al món destinada a lluitar contra l'explotació sexual. Coneguda també com la llei Palacios, aquesta reglamentació va suposar la culminació d'una de les lluites més ressonants de la història contra l'esclavització de dones, nens i nenes per a l'exercici forçat de la prostitució. Basant-se en aquesta normativa, la Conferència Mundial de la Coalició Contra el Tràfic de Persones va instaurar el 23 de setembre el Dia Internacional contra l'Explotació Sexual i el Tràfic de Persones. Ho va fer en coordinació amb la Conferència de Dones que va tenir lloc a Dhaka (Bangladesh) el gener de 1999.
Per què serveixen tants dies internacionals? N’hi ha desenes. Potser perquè puguem prendre consciència d’aquestes barbaritats —no sé com dir-ho— que pateix la humanitat.
Sensibilitzar, conscienciar, cridar l’atenció, assenyalar que hi ha un problema greu sense resoldre, un assumpte important i pendent en les societats. Perquè, per mitjà d’aquesta sensibilització, la ciutadania exigeixi als governs i als estats que actuïn i prenguin les mesures que calguin.
