La presència del periodista

Crec que un periodista ha d'observar, verificar i explicar, participant tan poc com sigui possible. Em sento incòmode davant algunes peces excel·lents del que es va anomenar Nou Periodisme, perquè s'assemblen massa a aquest gènere literari avui molt difós que etiquetem com a autoficció. Per a un reporter, el pronom jo és com una granada amb l'anella fluixa: un perill.

Aquí puc parlar de mi i de les meves manies sense necessitat de prudència, perquè soc dalt d'un pupitre opinant d'això i allò altre. Això d'opinar està vinculat al negoci periodístic i, per a alguns, forma part de l'ofici. Pot ser. Quan parlo de periodisme tendeixo a pensar en una altra cosa: anar a un lloc, proper o llunyà, i explicar el que hi passa. Si se li exposen fets certs (un material cada cop més rar) qualsevol ciutadà pot formar-se una opinió. Malauradament, la informació veraç és cara. L'opinió, a més a més de lliure, és barata.

Començàvem dient que un reporter no s'ha d'implicar en allò que observa. És fàcil dir-ho. No és tan fàcil fer-ho.

A Ruanda vaig conèixer un fotògraf excepcional, Javier Bauluz. No el vaig conèixer gaire, simplement ens vam saludar i vam xerrar alguna estona, però em vaig fixar en el que feia. Bauluz (que en aquell moment, el 1995, estava amb Associated Press i va guanyar un premi Pulitzer per la seva feina en aquell horror) anava a l'aeroport de Goma, epicentre del desastre humanitari, cada cop que es preveia l'aterratge d'un avió amb periodistes. Es plantava al peu de l'escaleta i exigia a cada nouvingut una donació econòmica. Amb aquests diners comprava llet en pols. I salvava vides de nens.

Això estava bé. S'hi va implicar a fons perquè és una bona persona. Jo de vegades tinc malsons amb allò de Ruanda, però vaig tornar a París, on residia, i vaig seguir amb la meva rutina de corresponsal. Havia mirat les coses des de fora, des de darrere del quadern de notes. Algú em va explicar que, quan va tornar, Bauluz va patir una depressió severa. La implicació té un preu.

Anys més tard, el 1999, jo era a Radusa, un barranc pròxim a la frontera entre Kosovo i Macedònia. Els bombardejos de l'OTAN sobre objectius serbis havien provocat represàlies sèrbies contra els albanokosovars, i centenars de milers van fugir a Albània i Macedònia. A Macedònia se simpatitzava molt amb els serbis i molt poc amb els musulmans kosovars. L'acollida, doncs, va ser més aviat cruel.

Als refugiats se'ls amuntegava en barrancs com el de Radusa, un fangar ple d'excrements i infeccions. Era complicat entendre's amb aquella gent sense un traductor. Vaig tenir la sort de trobar una dona que xampurrejava anglès i alemany i vaig passar força temps amb ella. Em va explicar la seva vida. Em va ajudar a parlar amb els altres. I m'hi vaig implicar.

Els peus se'm van infectar (xipollejàvem en fang i merda fins als genolls), em costava caminar, però cada dia feia almenys un viatge des de Skopje fins a Radusa (35 quilòmetres, més d'una hora en automòbil per camins de terra) per portar-los a ella i a altres les coses que necessitaven amb urgència: menjar, algunes medicines, compreses, llaminadures per als nens. El resultat? Massa coses que vaig preferir no explicar, perquè jo hi estava ficat. I un periodista no és notícia.

Els soldats macedonis van buidar Radusa una nit i vaig perdre de vista aquella dona. Estava a punt d'anar-me'n de Macedònia quan, per casualitat, m'hi vaig retrobar. Era en un lloc millor i en millors condicions, encara que no sabés què seria de la seva vida. Ens vam abraçar i vam plorar. Crec que aquest fet sí que el vaig incloure en una crònica, sense donar-ne gaires detalls. Aquell viatge va tenir per a mi un cost psicològic notable. Vaig entendre molt bé Bauluz.

No els explicaré només tragèdies. El 1985, durant una solitària volta al món (com a viatger, no com a periodista), vaig conèixer un paio al bar d'un hotel de Hong Kong. Era anglès, venia maons refractaris i acabava de fer bons negocis en el que encara era una colònia britànica. Després d'un parell de copes, em va fer una proposta insòlita. Volava a Londres l'endemà, volia passar una darrera nit desenfrenada i em va demanar que l'acompanyés. Ell pagava. El que havia de fer era portar-lo fins a l'avió al matí, viu o mort.

Vaig esmentar de passada l'anècdota en un llibre. Un amic editor, Enrique Murillo, em va comentar que en aquella nit hi havia una novel·la. Potser tenia raó. Però jo no escric novel·les. Sens dubte, podria haver tret d'aquella nit salvatge un reportatge molt entretingut sobre la nit de Hong Kong. El problema és que jo hi sortia. I, per tant, vaig preferir no publicar-lo.