Quan el present millora el passat

–Hi ha hagut alguna època millor o sempre ha estat així?

–No ho sé. Cada època que visc sempre penso que és la pitjor. I després, cinc anys després, penso: "Ah, va ser una bona època!"

Durant molts anys ens han dit, i la majoria de vegades ho hem confirmat, que la història de la humanitat no ha viscut mai una època millor que la nostra. Hem donat les gràcies a l’atzar que ens ha fet néixer en un lloc i en uns temps que ens han estat molt més favorables que els de les nostres antecessores. Encara que depèn d’on posis el focus i els valors, en molts sentits és ben cert que estem millor que no estàvem. Hem anat guanyant drets que no han caigut del cel, tenim més esperança i qualitat de vida, més benestar. És impossible que deixem de tenir objectius per millorar i que hi hagi gent que vulgui empitjorar tot allò de bo que s’ha assolit fins ara. Hi ha persones que fan, de manera natural, que la vida sigui molt més agradable i n’hi ha que treballen, literalment, per al contrari. La majoria vull pensar que fa el que pot, perquè en l’exigència de jutjar cap enfora ens hem de mirar el nostre propi melic, que, amb més o menys bones intencions, també ensopega. Tampoc sé si sabem distingir del tot entre maldat i incompetència, però tenim cabassos plens d’exemples de totes dues virtuts. Les bondats continuen sent notícies de segon terme, àvids com anem de sordideses criminals gens reconfortants però que donen molta audiència.

–Hi ha hagut alguna època millor o sempre ha estat així?

Fa temps que em faig la mateixa pregunta que els personatges d’aquest diàleg de The good fight. Aquests dies, segurament influïda per la calorada preocupant de final d’octubre, per les conseqüències mortals d’un canvi climàtic que s’està establint per deixar de ser un canvi, per totes les crisis energètiques i socials, pel desencís permanent de la política del nostre país i del món, per tantes renúncies, per la incapacitat d’obrir debats en lloc d’agressions, crec que sí, que de totes les èpoques que m’ha tocat viure, aquesta és la pitjor. El que no sé és si d’aquí cinc anys podré dir que va ser una bona època. Dependrà de les circumstàncies futures, que, ara mateix, no s’albiren optimistes. Però l’anàlisi que pugui fer del passat també anirà lligada a la meva pròpia memòria. Perquè el record dels temps sempre es mira travessat per les circumstàncies personals. En realitat mai ens podem deslligar del context perquè el context el formem nosaltres, amb les especificitats pertinents de les nostres vides petites. No sempre acostuma a passar que, amb la perspectiva del temps, allò que ara ens sembla tan espantós deixa de ser-ho per poder dir: "Ah, va ser una bona època!" Si ho fem és perquè, segurament, les circumstàncies han empitjorat. I encara que les comparacions siguin odioses ens agafarem a allò que el record ens ha seleccionat com a no tan dolent.

–Com ho resolem? Si ens criden, cridem més?

–No ho sé. Però si no cridem, guanyaran. I si guanyen, ho destruiran tot.

A The good fight el context són els EUA de l’assalt al Capitoli i de totes les seves contradiccions, però els diàlegs ens serveixen també a nosaltres, com ens han servit tants altres guions. Avui no sabem quin lloc al rànquing ocuparan els temps que vivim, però sabem, per altres temps, que ens toca cridar. Com continuen cridant després de 40 dies de lluita les dones iranianes. Perquè si no criden, el seu present no serà una època millor. Perquè el crit és l’antídot contra la resignació.