Una presidència fora de la llei
La radical sentència del Tribunal Suprem dels EUA de fa pocs dies, que concedeix als presidents una àmplia immunitat en matèria penal, s’interpretarà, amb raó, com un enorme augment del seu poder i una rebaixa també enorme de la seva obligació de retre comptes. Però també s’ha d’entendre com una decisió sobre el poder i l’obligació de retre comptes del Suprem mateix. Al deixar de banda el text, l’estructura i la història de la Constitució en nom de vagues consideracions sobre la necessitat de “salvaguardar la independència i l’eficaç funcionament de l’executiu”, i de “permetre que el president exerceixi les seves funcions constitucionals sense incórrer en una excessiva cautela”, l’alt tribunal revela que dictaminarà a partir de la seva visió lliure i distorsionada d’un ordre constitucional òptim.
Cada vegada és més evident que aquest tribunal no es considera ni de bon tros un membre més del nostre sistema democràtic. Considera que és el responsable de fer complir la separació de poders, però ell no està subjecte a aquesta separació.
Des de la perspectiva més immediata, aquesta sentència continua protegint Donald Trump, que en realitat ja no haurà de retre comptes per les seves accions del 6 de gener del 2021 ni abans. El tribunal ja li havia donat una victòria decisiva gràcies a l’endarreriment de la sentència durant mesos: sembla cada vegada més improbable que arribi a tenir lloc el judici penal per ingerència electoral, inicialment previst per al 4 de març. Però aquesta opinió dels jutges concedeix a Trump una victòria més duradora i a la democràcia, una pèrdua encara més duradora: tira per la borda el principi, assentat fa ja molt de temps, que els presidents estan subjectes a l’aplicació de la llei, com tothom, i anuncia que tots els actes oficials d’un president queden coberts per la seva immunitat absoluta o presumpta davant d’un procés penal.
Aquesta sentència tan equivocada del Suprem no podia arribar en un moment més perillós. S’ha carregat un important mecanisme de control de la presidència en el mateix moment que Trump es presenta com a candidat amb la promesa d’utilitzar l’aparell del govern com una arma contra els que consideri els seus enemics.
Com explica molt bé l’incisiu vot particular de la jutge Sonia Sotomayor, algunes de les hipòtesis més greus de la vista oral d’aquest cas ja no són exclusivament hipòtesis. Segons diu, aquesta nova immunitat presidencial “és com una arma carregada” per a qualsevol president que “vulgui posar els seus interessos, la seva supervivència política o el seu profit econòmic per damunt dels interessos de la nació”. ¿Que un president “ordena al grup d’operacions especials de la Marina que assassini un rival polític? Immunitat. ¿Que organitza un cop d’estat militar per mantenir-se en el poder? Immunitat. ¿Que accepta un suborn a canvi d’un indult? Immunitat. Immunitat, immunitat, immunitat”.
Una cosa és que un candidat a president prometi no aplicar les lleis. Però l’única manera de complir aquesta promesa és disposar d’un tribunal ben predisposat i amb voluntat de col·laboració. Pel que sembla, Trump disposa d’aquest tribunal.
Fa gairebé exactament cinquanta anys, el juliol del 1974, el Suprem va rebutjar una inaudita petició d’immunitat presidencial: Richard Nixon va demanar que el tribunal l’eximís d’entregar els enregistraments de la Casa Blanca, juntament amb la investigació del fiscal especial sobre el robatori de documents del cas Watergate i els intents d’encobriment de l’afer per part del fins aleshores president. Nixon no va haver de seure mai al banc dels acusats per la seva intervenció en el Watergate perquè, després de la seva dimissió, Gerald Ford li va concedir un “indult total, lliure i absolut”, un acte que el jutge Brett Kavanaugh va elogiar durant la vista oral del cas de Trump. Però el text del perdó de Ford deixava clar que, “si no fos per l’indult”, Nixon segurament hauria hagut d’afrontar un procés penal per la seva conducta quan era president. Com va escriure Ford en la seva proclama: “Richard Nixon s’exposa a una possible imputació i judici per delictes contra els Estats Units”, i explicava que li concedia l’indult per “no imposar més càstigs ni degradació a un home que ja ha pagat una pena sense precedents: haver de renunciar al més alt càrrec electiu dels Estats Units”.
Com va deixar clar fa cinquanta anys l’indult de Nixon, el país entenia a la perfecció que els expresidents podien ser jutjats pels delictes que havien comès durant el seu mandat. Aquesta idea ha estat vigent fins aquesta setmana. Fa només tres anys, quan Mitch McConnell va votar a favor de l’absolució de Trump després del judici de l’impeachment per incitació a la insurrecció, va explicar: “En aquest país tenim un sistema de justícia penal. Tenim processos civils. I els expresidents no tenen immunitat i han d’assumir les seves responsabilitats en tots dos àmbits”. Dilluns el Suprem va modificar d’una manera radical el concepte assentat fins ara de l’assumpció de responsabilitats dels expresidents.
Però el que aquí està en qüestió no és només el president sinó també el Suprem. Perquè una distorsió tan greu de la separació de poders no pot limitar-se a aquest cas. L’alt tribunal anuncia que un important mecanisme de rendició de comptes, les acusacions penals en virtut de lleis aprovades pel Congrés, no es pot aplicar gairebé mai als expresidents. Un tribunal disposat a declarar que el president està fora de l’abast de la llei, amb independència de les accions del president o del Congrés, podria utilitzar aquesta potestat per revestir-se de la mateixa immunitat davant dels procediments legals.
Tot i que cap dels antecedents de l’alt tribunal avala la decisió d’aquesta setmana sobre la immunitat, el Suprem es basa en una motivació diferent, que ja era visible en les recents declaracions d’alguns jutges davant la possibilitat que organismes externs, en especial el Congrés, els exigissin responsabilitats. La més notòria va ser la del jutge Samuel Alito que, al juliol, parlant del Congrés i l’alt tribunal, va afirmar a The Wall Street Journal: “Sé que és una opinió polèmica, però estic decidit a dir-ho. A la Constitució no hi cap disposició que autoritzi –el Congrés– a regular el Tribunal Suprem. Punt”. Substituïu “president” per “Tribunal Suprem” i tindreu la sentència de dilluns en poques paraules.
La motivació del tribunal aquí també coincideix amb el que va dir al Senat el president del Suprem, John Roberts, quan els dirigents de la comissió de justícia li van escriure al maig, després que se sabés que a les diferents residències del jutge Alito s’havien hissat banderes amb la consigna “Stop the Steal” (“Atureu el robatori de les eleccions”). Entre altres coses, la carta li demanava una reunió per parlar de l’ètica del Tribunal Suprem. El jutge Roberts s’hi va negar categòricament, invocant importants consideracions sobre “la separació de poders” que, segons deia, “desaconsellaven aquestes compareixences”. Ara salta a la vista que el tribunal de Roberts creu que la separació de poders vol dir que tant els presidents com els tribunals estan fora de l’abast de la llei.
Tot i que, gràcies a l’indult de Ford, Nixon no va ser mai jutjat, molts membres del seu govern van comparèixer davant dels tribunals; més de 40 persones van ser condemnades per la seva participació en el Watergate. Però la mateixa potestat d’indultar que Ford va aplicar per salvar Nixon podria ser ara una arma en mans de Trump per protegir els seus subordinats.
Aquesta nova immunitat presidencial inventada pels jutges, combinada amb la ja antiga potestat d’indultar, fa pensar que una futura Casa Blanca de Trump es podria convertir en la seu d’una empresa delictiva que deixaria els lampistes de Richard Nixon a l’altura d’un joc de criatures.
Copyright The New York Times
