El president i jo
Llegeixo a l’ARA una notícia que m’afecta. “La gent alta cobra més”. Caram, això sí que no. I segueixo llegint que “economistes, sociòlegs, psicòlegs i metges han provat amb dades que, arreu del món, dues persones amb les mateixes capacitats no acabaran cobrant el mateix salari si tenen alçades diferents, i la discriminació sempre la patirà la que mesuri menys”.
Vivim en un país, Catalunya, on l’heroi nacional, precisament, és un nen d’estatura molt baixa. Però una cosa és que l’estatura del dissortat Patufet el dugui a un destí tan poc èpic com ser menjat per un bou i expulsat per via rectal gràcies a un pet, i una altra de molt diferent és que l’estatura del dissortat Patufet el dugui a cobrar menys que el bou, menys que els pares que l’envien a comprar el dineret de safrà o menys que el botiguer que l'hi ven, tots ells d’estatura “normal”. Les bromes sobre baixos les hem tolerat sempre. El “Pujol, enano, habla castellano” i fins i tot la cançó del Randy Newman que diu que “la gent baixa no té raó per viure”. Però amb el nostre sou no s’hi juga. Baixos del món, unim-nos. Unim-nos per no ser trepitjats (espero que se m’entengui la metàfora).
Ara mateix, m’estic mirant amb una certa suspicàcia i fins i tot ressentiment alguns col·legues d’aquest mateix diari, que són alts com un Sant Pau. El company Alzamora o el company Bassas, per no parlar del company Bosch. No sabem què cobren, però és igual. Per si de cas, el que cal fer és que la que escriu aquestes ratlles sigui la que més cobra de tots ells. Serà la manera de contrarestar tanta injustícia. ¿Diu que al pot petit hi ha la bona confitura? Doncs que sigui la més cara. Ah, i si no soc escoltada (i tenint en compte que soc dona i, per tant, pateixo doble discriminació salarial, que potser és acumulativa) aniré a parlar amb el president de la Generalitat, que segur que veurà amb bons ulls les meves reivindicacions.
