El president Illa i la llengua catalana
En la primera entrevista pública que ha concedit la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar (Barcelona, 1968), la seva resposta inicial ha estat aquesta: "La cultura catalana és molt diversa, molt rica i, històricament i també ara, s'ha enriquit molt amb l'arribada de gent d'arreu. És una cultura en constant evolució que té un pal de paller: la llengua. Tenim una llengua pròpia i això és molt important". El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila Moreno (Esplugues de Llobregat, 1966), també en la seva primera entrevista, i també a l’ARA, afirmava: "És molt important que el PSC hagi fet una aposta tan clara com ha fet per la llengua catalana, perquè això clarament ajuda a trencar estereotips, a trencar barreres mentals". A més, tant l’una com l’altre feien referència a l’encàrrec del president Salvador Illa de donar continuïtat a la feina de la consellera anterior, Natàlia Garriga, d’ERC, a la qual el líder del PSC, abans de guanyar les eleccions, no havia parat d’elogiar. Sònia Hernández i Francesc X. Vila havien estat alts càrrecs de Garriga.
A través d’aquests dos consellers, la continuïtat desitjada i alhora promesa per Illa té dos pilars: els diners, amb l’objectiu que Cultura, inclosa Política Lingüística, arribi al 2% del pressupost (una petició històrica del sector), i la llengua, per treure-la de la posició de debilitat en què es troba. Dins el consell executiu, doncs, hi ha dos consellers treballant en aquesta direcció. De fet, "diners i llengua" són la resposta d’Illa a l’independentisme. És a dir, finançament singular i assegurar el futur del català. Són dos objectius tan titànics com àmpliament compartits. Només els resultats donaran credibilitat al repte.
Illa en cap cas renuncia al castellà, però entén que el bilingüisme actual és perillosament asimètric. La asimetria ve de lluny, es va corregir una mica als anys 80, però ha tornat a fer-se evident. Històricament, el PSC va ser un garant perquè el català arribés a tot arreu, allí on era poc o gens parlat, i per això s'explica l’aposta per la immersió lingüística a l’escola (es va aconseguir descartar la idea de fer una doble xarxa escolar, en català i castellà, amb la qual havia flirtejat el pujolisme; al costat de la immersió escolar, Pujol després hi va afegir TV3). Ara la televisió ja no té la mateixa força i la immersió ha entrat en crisi. Entre la persecució judicial i el canvi sociolingüístic que ha experimentat la societat catalana, no és fàcil revertir l’ambient i la praxi escolar a favor del català.
I aquí entra una tercera consellera, la d’Educació, Esther Niubó Cidoncha (Barcelona, 1980), que també es va estrenar en la seva primera entrevista pública, de nou a l’ARA, així: "El retrocés de l'ús social del català, sobretot entre la població jove, no només ens ha de preocupar, sinó que ens ha d'ocupar. Des del sistema educatiu hem de garantir que al final de l'educació obligatòria tot l'alumnat tingui un domini ple del català, el castellà, i l'occità aranès a l’Aran, també. Són llengües oficials de Catalunya, però és evident que el català és la llengua pròpia, la vehicular, i que l'hem de defensar i promoure".
La unitat d’acció del govern Illa amb la llengua sembla clara. Caldrà veure amb quina força i convicció es concreta. Un impuls important, gens menor, el podria aportar directament el president Illa, donant exemple. Per revestir la llengua pròpia del país de força simbòlica, com a president de la Generalitat en tot acte oficial públic sempre s’hauria d’adreçar a l’audiència en català. Un gest persistent així, que a més respon a una continuïtat institucional -el mateix Montilla s’hi va esmerçar-, donaria un imprescindible plus d’estatus a l’idioma, que d’aquesta manera seria percebut alhora com a llengua de poder i d’ascensor social. El missatge aleshores esdevindria diàfan: tothom que es vulgui relacionar amb el govern català -sigui un gran empresari o l’últim immigrant acabat d’arribar- ha de conèixer la llengua secular del país, que així, des de la seva primera autoritat, es visualitza amb naturalitat com a imprescindible i actual.