Presidenta amb rebosillo

Devers els anys seixanta a Manacor ens inventàrem la neofesta de les Fires i Festes, una celebració naïf que venia a suplir la de Sant Jaume. Els manacorins havíem descobert la vorera de mar. Qui més qui menys hi feia feina. Qui més qui menys, també, ja s’hi havia fet una caseta. Ja no estirava, haver de passar aquella calorada per viure aquella festa pagesa i antiquada. En canvi, les Fires i Festes eren modernes, ingènues i festives, sense aquell pes de tanta d’història damunt… La nova festivitat es cloïa, i es clou encara, amb una gran desfilada de carrosses de motius primaverals que poden anar des de les flors i les papallones fins, més modernament, a les tomàtigues de ramellet o els tubs de pasta de dents. Hi venien, un temps, les majorettes, unes al·lotes vestides amb capell i torereta de reminiscències militars i una minifalda fonada que s’avenia molt amb les ganes de mostrar carn tan pròpies dels anys setanta. Les cuixes descobertes d’aquelles al·lotes un diumenge de la primeria de juny contrastaven amb el mocador negre al cap i la falda fins als peus, també de teixit fosc, que duia la tia Antonina, segurament l’única dona que he vist mai vestida de pagesa en la seva normalitat quotidiana. La tia Antonina era una tia de mon pare que sense fer-hi gaire enfora podríem dir que avui rondaria els 120 anys, si fos viva.

A Eivissa, on la vida autòctona, tant en l’aspecte lingüístic com en el cultural, va quedar més fossilitzada encara que a Mallorca, encara avui resten les darreres dones que en el seu dia a dia es vesteixen de pageses. La majoria, de nonagenàries per amunt.

Aquest pobre columnista treu a rotlo avui els vestits de pagesa arran de l’aparició de la presidenta del Govern de les Illes Balears, Marga(lida) Prohens, amb un plantós vestit de pagesa a la processó de la Beata a Santa Margalida. La hi acompanyà, vestit a l’ample, el president del Consell de Mallorca Llorenç Galmés.

Ha estat profusament comentat un tuit del diputat ecosobiranista Joan Mas, Collet, sobre la qüestió: “Anar a una processó disfressat no fa gens de bé a la cultura, la banalitza i l’empobreix. Els responsables polítics, si tenen interès i sensibilitat en la cultura del país, inverteixen temps, personal i euros a promoure la cultura i la llengua pròpies, la resta són tonteries (sic)”.

Alerta. Vestir-se a l’ample a Santa Margalida el dia de la Processó és i fa cultura i fa poble i fa país. Com en fa posar-se la camisa blanca i el mocador vermell a Artà per Sant Antoni, o vestir-se de moro i mascarar-se per la Patrona a Pollença, o fins i tot enfundar-se la camiseta de color de rosa al Much de Sineu. Forma part de l’orgull de sentir-se partícip d’un poble i de la seva festa.

Les autoritats autonòmiques i insulars solen ser convidades a aquestes celebracions. Hi són externs, en aquell poble. I alhora hi són més o menys pròxims, en tant que governants de les més altes institucions illenques. Serà només en funció del seu grau de discreció, de populisme o de dignitat que decidiran si s’apunten al carro triomfal de cobrir-se amb el vestit tradicional o si s’estimen més romandre en un segon pla i atendre gentilment i discreta a la convidada que els han fet les autoritats municipals, en aquest cas el batle Monjo, que es vesteix a l’ample entusiàsticament i convida les autoritats externes també a vestir-s’hi.

Això és, més o menys, el que va passar a la Processó de l’any passat. L’esquerra governant hi acudí vestida de carrer. L’oposició ja s’hi va presentar amb l’uniforme festiu. I enguany, ja a la poltrona governamental, Prohens i Galmés han repetit encara amb més eufòria.

Com sol ocórrer amb les festes i amb totes les manifestacions populars exitoses, el poder sempre mira de ficar-hi cullerada. És un fet consubstancial a la festa vigorosa, allò tan franquista del governador, el batle, el capellà i la Guàrdia Civil. A quantes estampes d’avui no ho veim encara igual? Potser caldria revisar aquests protocols i mirar bé quines són les autoritats que vertaderament volem reconèixer a les festes dels nostres pobles.

Però no ens desviem de la qüestió. Entre la progressia illenca, també per descomptat entre amplis sectors del sobiranisme, hi ha estès un rebuig envers el fet de vestir-se de pagès. No és estrany. Mentre es cuidava descaradament d’aniquilar-nos com a poble, el franquisme es feia seus hàbilment determinats símbols de la nostra cultura, com ara els vestits de pagès o el ball de bot. A més, donava carta d’entrada a l’ús de la nostra llengua quan s’assegurava que era per deixar-la com una eina invalidada, antiga, barroera i ridícula. El teatre regional n’és la mostra més diàfana.

Involuntàriament, potser inevitablement, segurament amb tota la raó del món, hem cregut que aquesta era una forma molt espanyolitzadora de viure la mallorquinitat, que la deixava als antípodes d’una manera de viure la cultura i totes les seves manifestacions que refermassin sense dubtes, amb orgull i amb autoestima el nostre fet verament diferencial, la nostra catalanitat.

Què en queda, avui, d’aquella folklorització (que em perdoni una altra vegada el doctor Guiscafrè) intencionada del franquisme que ens volia devastar? Tantes coses, però tantes, que a estones pareix que no ha canviat res. Encara hi ha qui se sent molt mallorquí quan se’n va a Cala Gamba a rebre les cinglades d’autoodi d’Agustín el Casta. Encara hi ha qui presenta actes en espanyol a s’Illot i només empra el català per contar “xistes verds”. Encara hi ha qui dicta i publica, un darrere l’altre, lleis, disposicions, decrets llei, resolucions i reglaments destinats a eliminar-nos com a poble, a anorrear-nos com a cultura, a humiliar-nos com a persones, però després es vesteix a l’ample per mostrar que estan “orgullosos de ser mallorquins”. O demanaran el rebosillo i els calçons amb bufes per accedir a la sanitat? Una vergonya, presidenta Prohens. Un oi, president Galmés.

Mentrestant, però, cal que també l’esquerra i el sobiranisme siguin capaços de no deixar determinats roïssos culturals, lingüístics i nacionals que després esdevenen autèntics bumerangs d’autoodi que ens retornen per fer-nos rebentar la cervellera. Si la dreta s’aferra a aquests símbols és, també, perquè l’esquerra i el sobiranisme encara no han estat capaços de reconciliar-s’hi.