Presó flotant, votants mercenaris i les nenes i el tauró

Dels mites vam venir i d'ells ens inspirem, som els contes populars, les històries no contades, hem cremat Troia, hem arrasat Cartago, les nostres mans van escriure llibres i les mateixes les van cremar, i les mateixes també van avivar el foc de les fogueres perquè consumissin els nostres semblants per ser rebels, diferents o no creure en el mateix que nosaltres. Continuem escrivint la mateixa història i Caín continua matant el seu germà. Hem creat reserves per a aborígens, camps de concentració, construïm murs a les fronteres, i ni la mort ha escapat de la nostra injustícia: mentre a uns se'ls donava noble sepultura, a uns altres se'ls llançava en fosses comunes després d'arrencar-los la vida amb molt de dolor. La nostra espècie, que sempre és capaç de crear el més bell i la seva foscor tampoc té límits; la història ja no ensenya res perquè cecs estem en mans de bojos que van dirigint la barca i, per tant, com va dir el rei Lear: "Calamitat dels temps quan els bojos guien els cecs".

Anem sumant: ara la terra ja no pot donar recer a totes les persones, o és almenys el que consideren els que han posat en marxa la presó flotant per als demandants d'asil a Anglaterra. Ara ja no els enviaran a Ruanda, però sí que se'ls nega el dret de trepitjar terra ferma i estaran, mentre durin els tràmits administratius, allotjats –per no dir presoners– en el Bibby Stockholm, el vaixell més lleig mai construït. Segons el periodista Bruno Sgarzini: “El Bibby Stockholm té un historial bastant terrorífic, segons Corporate Watch. Entre el 1994 i el 1998 es va usar per a albergar persones sense llar, algunes de les quals eren sol·licitants d'asil, a Hamburg, Alemanya". A més: "El 2005, es va utilitzar per a detenir sol·licitants d'asil als Països Baixos, la qual cosa va resultar ser motiu de controvèrsia en aquell moment. Els informes encoberts van revelar una sèrie de casos d'abús a bord, com pallisses i explotació sexual, així com intents de suïcidi, escorcolls nus de rutina, la mort d'un home algerià que no va rebre atenció mèdica oportuna per una afecció cardíaca".

La terra s'ha tornat ingrata, per això la mar continua donant recer a tant de dolor humà sense distingir fronteres de color ni de credo, mentre que Reshi Sunak, els pares i els avis del qual van tenir refugi en el generós continent africà abans d'arribar a Anglaterra, inaugura els nous “camps de concentració” i declara, per tant, que la terra que estima tant no pot continuar sent refugi dels desemparats de la terra. Quina moralitat dicta l'amnèsia!

Com bé ha quedat clar, en política se subhasten els drets perquè no té ànima, només ànsia de poder. Alguns votants tampoc tenen ànima ni memòria ni lleialtat. Em refereixo als votants mercenaris, que es venen al millor postor amb el mateix afany: es mobilitzen amb l'esquerra i, quan s'avorreixen, passegen pel centre i acaben menjant en els festins de les diverses mutacions de la dreta. A bon entenedor, poques paraules basten, encara que d'autocrítica és del que manca tota la política actual, al marge de la qual continua la vida de gent senzilla, honrada i bona que és capaç de crear il·lusió i fe en el futur.

I el futur són totes aquestes nenes i nens la intel·ligència i l'empatia dels quals em sorprenen cada dia. No fa molt, en un poble el nom del qual no esmentaré, a la sortida d'una botiga vaig veure un grup de nenes de tot just 6 anys enaltides en una profunda discussió sobre els taurons. Em va fascinar com parlaven amb por i terror però, al mateix temps, amb molt de valor. Mentrestant, em vaig sumar a la conversa per a preguntar què passava amb els taurons. Em van fer una llarga i bonica classe sobre els habitants de la mar, però van expressar la seva preocupació perquè, segons es diu, han arribat els taurons a les platges de Mallorca i elles ja tenen por d'anar a la platja; encara que ja han comprat els vestits de bany d'aquest estiu, no pensen anar-hi. Em va fascinar com parlaven, com debatien, com expressaven la seva indignació i que ja ni dormiran a la nit. La més tranquil·la els ha dit que a la piscina no hi ha taurons, així que podran nedar sense por, i així van resoldre el drama. Des d'aquell dia, i cada vegada que vaig a aquell poble, una nena d'aquell grup, quan pot, espera que passi pel seu carrer i ens enviem des de lluny unes profundes salutacions: ella, des de la finestra de casa seva i jo, des del carrer.

I en el més profund de mi desitjo que els taurons mai arribin a apoderar-se dels seus somnis, a usar els seus drets com a maquinària de guerra electoral, uns al·legant que han fet molt i un altre que faran més; que els seus drets deixin de ser un plat que dona menjar a tants fantasmes, i que ni el seu color, ni l'origen dels seus pares, ni el que són sigui la bandera de lluita d'uns i d'uns altres. Aquest dia, quan es deixi de parlar d'elles sense la seva presència i sense comptar amb la seva opinió, serà que ja per fi són ciutadanes de ple dret.

Tinc fe en això i em continua il·lusionant passar per aquell carrer per a rebre la meva dosi de salutació alegre, ella des de la seva finestra i jo, caminant, perquè el seu somriure també té el poder de llevar-me algunes espines que envaeixen el meu camí.