Professora de dret internacional públic a la UIBLa qualificació de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez com a presos polítics ha indignat qui sosté a Espanya que no n’hi pot haver en una democràcia –i hi afegeixen “com Espanya”– o bé que aquestes persones no han estat empresonades per les seves idees sinó per un delicte tipificat en el Codi Penal –i hi afegeixen “d’una democràcia com Espanya”–. Aquest raonament cau pel seu propi pes si prenem com a referència el criteri que es té de la pròpia democràcia, perquè no són escassos els governs que s’autoqualifiquen de democràtics però reben any rere any condemnes de tribunals internacionals i denúncies d’ONG de drets humans.
No trobareu una definició de ‘pres polític’ en l’ordenament jurídic espanyol ni en dret internacional, però això no ens impedeix demanar l’alliberament de presos polítics d’altres països. Sembla que fora d’Espanya hi pot haver presos polítics; en qualsevol cas, massa vegades la pròpia ideologia o bé la distància del país on són empresonats o perseguits fan que uns es defineixin com a presos polítics i uns altres no. Filant més prim, Amnistia Internacional empra el terme ‘pres de consciència’, aplicable a presos per motius polítics que no han recorregut a la violència ni propugnat el seu ús. I, sí, hi ha hagut presos de consciència a Espanya segons Amnistia Internacional o presos polítics segons altres organitzacions: els insubmisos que anaren a la presó i que en sortiren, els darrers, fa només quinze anys. Segons les dades del Moviment d’Objecció de Consciència, més de 1.000 insubmisos van complir penes de presó a Espanya des de 1989, dels 50.000 joves que es van declarar insubmisos. Tots ells, empresonats i condemnats per les seves idees i sense haver exercit la violència.
L’única definició internacional existent de ‘pres polític’ és la que s’empra en l’àmbit del Consell d’Europa des del 2012, segons la qual una persona privada de la seva llibertat serà considerada pres polític si es compleix algun d’aquests supòsits: si la detenció s’ha imposat en violació de les garanties fonamentals establertes al Conveni europeu de drets humans i en els seus protocols, en particular la llibertat de pensament, de consciència i religió, la llibertat d’expressió i informació, la llibertat de reunió i associació; si la detenció ha estat imposada per raons purament polítiques sense connexió amb cap delicte; si, per raons polítiques, la durada o les condicions de la detenció són clarament desproporcionades respecte del delicte pel qual la persona ha estat condemnada o és sospitosa d’haver comès; si, per raons polítiques, la persona està detinguda de manera discriminatòria en comparació amb altres persones o, finalment, si la detenció és el resultat d’un procés clarament injust i que sembla estar relacionat amb motivacions polítiques de les autoritats.
Va ser aquesta definició del Consell d’Europa la que vàrem emprar a la Comissió d’Assumptes Socials i Drets Humans del Parlament de les Illes Balears, en sessió de dia 1 d’octubre del 2015, per aprovar per unanimitat dues proposicions no de llei instant l’alliberament de presos polítics: una sobre l’opositor veneçolà Leopoldo López, condemnat a tretze anys de presó per l’organització d’una manifestació multitudinària que acabà amb greus desordres i actes violents, inclosa la mort de tres persones el febrer del 2014, i una altra referida a la situació dels presos polítics palestins i en concret demanant l’alliberament de la diputada palestina Khalida Jarrar, detinguda i jutjada per les autoritats militars israelianes en relació amb el seu treball en defensa dels drets dels presos palestins i per l’exercici de les llibertats d’expressió i de reunió.
Són presos polítics, doncs, els Jordis, detinguts amb presó incondicional sense fiança i encara sense sentència? Si aplicam la definició del Consell d’Europa assumida pel Parlament balear fa dos anys, ho serien almenys pel fet d’haver estat empresonats, per resolució judicial, en relació amb l’exercici de la llibertat de reunió pacífica. El cas Leopoldo López hauria de fer repensar la noció de pres polític a qui nega aquest caràcter bé a l’opositor veneçolà, bé als dos activistes catalans. També respecte d’aquests darrers, caldria plantejar-se si la seva privació de llibertat –i només la seva– és una mesura necessària i proporcionada a l’objectiu de garantir l’ordre o fins i tot la prevenció de futurs delictes, com argumenta la jutgessa de l’Audiència Nacional en la resolució judicial del 16 d’octubre. Si no ho és, parlam d’una decisió desproporcionada i de persones privades de llibertat injustament, com ha denunciat recentment Amnistia Internacional. La motivació política de les autoritats, un altre dels supòsits per considerar-los presos polítics, l’hem poguda veure néixer nosaltres mateixos: a ningú se li podia acudir que la convocatòria d’una manifestació pacífica fos delicte, excepte a aquells que varen cuinar durant setmanes, fins i tot públicament, l’adaptació forçada del delicte de sedició per un òrgan judicial sospitosament competent ara per a l’aplicació del darrer codi penal del franquisme... en una democràcia com Espanya.
No crec, per tant, que invocar el caràcter democràtic d’Espanya sigui un argument per negar que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez siguin presos polítics i ja hi ha massa fets que indiquen que ho són. Sap greu i preocupa que això passi en una democràcia.