Pressió estètica

Llegeixo a l’ARA les paraules de la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge: “La pressió estètica és una forma de violència que ens vol disciplinar a totes les dones, indicant què i quant hem de menjar, com hem de vestir o com podem evitar que el nostre rostre o el nostre cos expressin l'edat que tenim”.

A mi em sembla que estem parlant amb molta lleugeresa de la “violència”. I és una paraula que, per desgràcia, aplicada a les dones ja està perdent tot el sentit. La pressió estètica hauríem de veure qui ens la posa, i si ens la posa només a les dones. Jo diria que no. Aquesta pressió que ens indica què i quant hem de menjar jo diria que és una pressió mèdica. Ens indiquen a homes, dones i mascotes què i quant hem de menjar per tenir salut, perquè el cas és que la grandíssima majoria de nosaltres mengem malament i més del compte. I també bevem. Tenir un pes saludable (ni gaire per sota ni gaire per sobre) ens fa estar més bé. Ja ho sabem i és lògic. Un humà o un animal està dissenyat per a un rang de pes concret i és el rang de pes que li permet l’activitat. Per mantenir-lo, tot sovint s’ha de disciplinar: anar a caçar el menjar o anar a cremar al gimnàs, per exemple. Estar molt per sota del pes ens fa rendir poc físicament i intel·lectualment. Estar molt per sobre del pes ens impedeix fer totes les activitats físiques d’un dia normal. Quan el metge ens diu que ens hauríem d’aprimar o que ens hauríem d’engreixar, i ens diu que hauríem de menjar verdura, ens està disciplinant, perquè lògicament el que ens fa il·lusió a nosaltres és menjar patates de bossa.

A mi em passa una cosa, i la dic amb tota sinceritat: la majoria d’homes i dones que veig pel carrer (ja ni parlo de la canalla) em semblen guapos. Potser és que la bellesa té a veure amb la salut. Aviam si la “pressió estètica” aconsegueix disciplinar-me una mica a mi, valga’m Déu. Perquè com diu el meu aforisme principal: no, no ets el que menges. Ets, sobretot, el que no menges.