Pressupòsits i pressupostos

«A mi la veritat sempre m’ha temptat de mala manera»
Mercè Rodoreda

Deu ser ben normal que ens costi rememorar el rol exacte del PSOE en els Pactes de Sant Sebastià del 1930; no tant —però s’entén perquè ha plogut molt— no recordar la seva llarga absència en la lluita contra la dictadura, que només va despertar el 1974 a Suresnes per ressituar-se oportunament en el nou règim –com a nous llops esteparis, en definició encertadíssima de l’August Gil Matamala. Pretendre oblidar-se de la implicació en els GAL malauradament és més difícil, quan Barrionuevo la certificava només fa un mes. I ja costa més, tot i que només cal una calculadora, rememorar que els pocs condemnats d’aquella trama de terrorisme d’estat no van complir ni el 10% de les penes imposades. En tot cas, segur que recordar-nos de tot és complicat i, amb el pas del temps, gairebé impossible. Però, atès que una dècada ja no sé si és molt o poc en un món accelerat i sobresaturat d’informació, no deixen de sorprendre’m alguns detalls recents de l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat aquest dijous.

En el llenguatge oficial de palau i les narratives dissenyades de despatx, el poder governamental ha deixat escolar –ens ha colat– dues idees i una referència que poc tenen a veure amb la veritat, el rigor o la calculadora. L’oblit sempre està farcit de memòries, malgrat tot. La primera idea és la que sosté que amb l’aprovació es reverteixen totes les retallades, que atribueixen al PP, des de la crisi financera del 2008. Paraula del president del govern Pedro Sánchez: "Vamos a poner todos los recursos del Estado al servicio de la mayoría social y no al servicio de la minoría pudiente, que es lo que ustedes hicieron cuando gobernaban este país [...] con la respuesta neoliberal que se dio a la crisis financiera". La segona idea és la recurrent insistència que som davant els pressupostos més socials de la història –espòiler: i dels més militaristes també, en sepulcral silenci. Dues idees i la referència: la vàcua invocació als Pactes de la Moncloa del 1977. 

A pams. Si em sorprèn el primer gol a la memòria és perquè dotze anys no és tant de temps i el PSOE va ser part nuclear fundacional d’aquella sortida neoliberal devastadora. I sobretot perquè el fet oblidat va afectar massa les nostres vides i va trasbalsar del tot la vida política, social i econòmica –i encara avui en paguem les conseqüències—. Com que els agents Smith de torn encara no han liquidat l’hemeroteca, com preveia el malson orwel·lià de 1984 –escrit fa 38 anys, segons Feijóo–, caldrà insistir que l’afirmació és una fal·làcia categòrica. Perquè el fet oblidat concret és que l’anunci de les màximes retallades antisocials des del final de la dictadura és obra directa del puny, més que de la rosa, del PSOE. L’any 2010, en seu parlamentària i en només cent vint segons –Dos minutos que cambiaron España, com va titular un cronista d’un rotatiu madrileny– el president socialista José Luis Rodríguez Zapatero confirmava 15.000 milions d’un duríssim ajustament econòmic, que després seria molt més dur. Sis milions de pensionistes i tres milions de funcionaris, afectats. En paral·lel, era el mateix PSOE que iniciava el vergonyós rescat bancari amb fons públics, continuat després pel PP.  Duet: al PP el que és del PP i al PSOE el que és del PSOE. I la resta, cortesia de tots dos, un rescat que ens ha costat 40.000 milions que mai es recuperaran i una reforma constitucional estiuenca de l’article 135 que va instaurar una infausta austeritat. Dotze anys després, els desnonaments encara continuen. Cada dia. Com una gota malaia.

Caldrà afegir que aquesta temptació de l’oblit selectiu i el baix cognitiu no és pas patrimoni de ningú. Un esquema amnèsic similar es va produir a Catalunya. Les retallades van arrencar –contra la mania de canviar el passat– durant els darrers compassos del darrer tripartit, sent president José Montilla i amb la devaluació dels salaris públics un 5%. Es van aguditzar, després i de mala manera, amb el bipartit CiU-PP, que va empunyar les tisores. En total, 5.300 milions d’euros en retallades. Avui encara parlem de revertir-les del tot. Una síntesi de memòria ho rebla. Elena Salgado, ministra d’Economia del PSOE, i Andreu Mas-Colell, conseller del ram, van dir aleshores exactament el mateix: la crisi la pagarà qui no l’ha provocada. Cap dels dos era del PP. Aquell PP que després va accelerar i aprofundir aquella disrupció neoliberal.

Per fer-ho oblidar, el mateix PSOE ha reviscolat el darrer any un discurs eufòric vindicant el seu caràcter socialdemòcrata. El d’aquells que van deixar-ho de ser radicalment durant dècades. No s’entén la crisi del 2008 ni la deriva classista a la UE sense el paper fonamental del socialisme europeu en desfer tot el que tant havia costat de reconstruir. O dit d’altra manera, l’Agenda Schroder 2010 no va ser mai una agenda anticrisi. Es va redactar el 2003 i allà ja es parlava, en cínica lletra socialdemòcrata destenyida del tot, de reduir l'abast, universalitat i qualitat de tots els serveis públics; de reduir el paper de l'estat; de minvar les prestacions per a protecció social i abaixar els salaris; de flexibilitzar i precaritzar el mercat de treball, i d’assaltar el sistema públic de pensions.  El poder és com un violí –es pren amb l’esquerra i es toca amb la dreta. Per això un maig del 2011 va irrompre la indignació al carrer, recorrent a una lucidesa col·lectiva expressada en pancartes càustiques a les places. De l'"On és l’esquerra? Al fons a la dreta" a "Que llarga s’està fent la transició de la dictadura a la democràcia". Parlant de desmemòria, fa poc en una aula de batxillerat van mostrar als alumnes una foto de les acampades d’aquell maig del 2011. Quan els van demanar si sabien què eren, van respondre: "El Black Friday?".

Segona idea a refutar. El pressupòsit dels pressupostos més socials del govern més progressista cal matisar-lo, gairebé com a esmena general, amb una veritat nua que tot ho tomba: aquests són sobretot els pressuposts més militaristes del Regne d’Espanya. Això segur. Amb el gripau indigerible de tots els partits que hi han donat suport alçant, poc o gens, la veu. Perquè no cal ser Albert Einstein, ni Bertrand Russell, ni Arcadi Oliveres, ni Rosa Luxemburg, ni Angela Davis, ni Hebe de Bonafini, per esbrinar que els 27.617 milions d’euros abocats a la despesa militar només abonen el funest cicle armamentístic, la indústria necròfila de la guerra i cap pau. Pel que fa a la referència permanent als Pactes de la Moncloa diria, per massa motius, que és una comparació inexacta, extemporània i erràtica. Però citem-ne només tres: les doloroses conseqüències vitals, l’incompliment absolut de les preteses contrapartides socials –que mai van arribar– i la preclara definició del ministre d’Economia del moment, Fernandez-Ordoñez, del que se signava realment: "Los Pactos de La Moncloa no son una fórmula milagrosa de curación sin dolor".

En fi. Que contra relats de part i de pindoleta que ens pretenen amnèsics, només volia recordar que el PSOE va retallar de valent, va encetar el rescat a la banca i acaba de posar la seva signatura als pressupostos més militaristes de la història. Provant d’acabar diferent, em remeto a un tros de l’ahir que també explica una part de l’avui. Aquest divendres ha fet exactament deu anys que la CUP-Alternativa d’Esquerres va entrar, per primer cop, al Parlament. Un projecte singular dins la UE, impulsat per l’esquerra independentista, al servei dels moviments socials i la unitat popular, i que es defineix nítidament com independentista, anticapitalista, feminista, ecologista, antimilitarista i antiracista. Al capdavall, els paràgrafs anteriors expliquen molt millor per què la CUP forma part encara, sòlidament, de l’escena política catalana. Contra les aigües gèlides de tots els càlculs egoistes, que diria el barbut de Trèveris.